Aquell misticisme

50 anys, demà, de la mort de Hermann Hesse. Ara em costa tornar-hi i em cau una mica de les mans. Bé, més que una mica, un molt. Però la veritat és que amb Hesse començà tot per a mi. Fa 40 anys, ja, perquè arriba un moment que de tot fa ja 40 anys. Hesse m’obrí els ulls del món que era un món ocupat aleshores tan sols per la dèria del futbol. Demian, sí. Fou amb Demian. I vingueren després tots els altres. Peter Camenzind, Siddartha, El llop estepari, El joc de les granisses. Tot aquell món. Mena de misticisme que avui em fa una mandra tremenda. En sóc i me’n reconec deutor, però. La roda començà amb Hesse. Sota la roda, per exemple. Revolta psicodèlica que avui no m’interessa gens, pur anacronisme, però que fou potser fonamental aleshores. Evaporació de tabús sexuals, espiritualisme, aquella mena de religió pacifista, tan enganyosa. I tampoc no em ve gens de gust, ara, dissoldre’m en la fal.làcia i la falsa il.lusió del nihilisme, ni d’absorbir, com diu Vicent, la màgia de la naturalesa més enllà de les pàtries. Sobrerot mentre la meva, i nostra, no hagi estat encara reconeguda.