Lliçó de com funciona el món

Em llevo tard perquè Once upon a time in America (“Hi havia una vegada a Amèrica”), que passaren anit al 33, acabà a les petites, gairebé a les 3. Sergio Leone, 1984. Quina pel·lícula sensacional. 220 minuts, d’acord, però quina plenitud. Obra mestra. No sé si arriba a les dues primeres parts del Godfather, però tant se val i en tot cas R. de Niro els fa de pont. Com més va més l’admiro i em demano com deu ser realment en persona aquest actor impressionant. Duresa, tendresa, bellesa. Sentiment, tristesa, violència amb sentit, amargor. I aquella mena de romanticisme tan burxat. Tot això té aquesta pel·lícula. I aquest passar a través del temps i l’evolució que comporta. Evolució teva, de les coses i de les circumstàncies. Lliçó de com funciona el món. I de com es mou, i de què el fa moure. Emocions, ambició, dones, l’èxit i la decadència inevitable. El mateix drama que es repeteix des que el món és món. Pulsions humanes. I havent sempre de tornar a començar. I l’escena final, l’escena final. Quina gran cosa. I la banda sonora, per acabar. La banda sonora de Morricone, partitura majestuosa, una de les més grandioses que conec. Posin-se-la, posin-se-la. Vegin-la.