Massa descreguts, encara

No s’ha de tornar mai sobre una història d’amor acabada. Perquè si hi tornes, si refàs el camí en sentit contari, la primera cosa que retrobaràs, d’aquell amor, és la seva mort. (D’una entrevista a V-M. que Elena Stancanelli, guapíssima, publicà a La Reppublica).

I bé, aquella necessitat del ser humà d’integrar-se de tant en tant en un altre ser humà.

País de massa descreguts, encara. No, no tenim cap necessitat de pertànyer a Espanya. No ens caldria. No ens cal.

I aquests “cooperants”. Els avisen que corren perill allà al Sahara on eren. Els paguen l’avió de regrés. Arriben i la primera cosa que fan és queixar-se i avisar que a la que puguin se n’hi tornaran. Ja ho hem viscut, això. I més d’una vegada. Es tracta d’una d’aquelles coses que al final acabem pagant entre tots. El món pot canviar, pot millorar, solia dir Joan Pau II. A mi, la veritat, aquests “cooperants” que, per cooperar, els cal anar-se’n tan lluny, no m’inspiren gaire confiança. Més aviat gens. Fills de casa bona, en general. Mimats i consentits contra el seu propi origen. I que paguin sempre els altres. Al capdavall, tot és de tothom, aquest gran disbarat.

Ara que no fas res

Estiu estrany. Entre espatlla i voltadits, a penes un únic bany de mar. Expectativa de fiords, però, després de més de 30 anys. Alesund, Geiranger, Bergen, Eidfjord, potser Flam fins i tot. Corona noruega. Fiords com claus d’aigua plantats a la terra. Fiords que comuniquen amb el mar, però que no hi tenen res a veure. Ja en parlarem.
Article d’Antoni Vives avui a l’Ara sobre els funcionaris. Ja era hora. Moltes gràcies. És cert que fa ja més de 30 anys que adoptàrem no només el nom sinó també el model i la mentalitat pròpies del funcionariat espanyol. També els corresponents sindicats representen i reprodueixen els mateixos esquemes. Prebendes i disculpes. I “moscosos”, és a dir, dies morosos. No hem elaborat mai un model propi de funció pública. Hauríem de fer-ho. Servidors de la cosa pública. Bons, atents, abnegats. Cap país no pot funcionar sense.
El país al cap i, mentrestant, escriure. Escriure et permet construir sortides a l’angoixa general de no fer res, ara que no hi ha classes i escoles i instituts són tancats. No és que tinguis idees. D’idea, no en tens cap. Busques, remenes, llegeixes aquest i l’altre, i al final acostuma a passar que acaba apareixent aquella guspira, aquella petita flama que t’alça un poc de la cadira. I és aleshores que dius: avui, si més no, ja tens aquelles 200 o 300 paraules que justifiquen el fet que no estàs fent res, que no fas res.

¿Reposar?

Robert de Niro s’equivocà amb Sharon Stone, a Casino. Com tants d’altres, de fet. Tants d’altres que s’han equivocat, que ens hem equivocat. Espectacular, sexy, per tirar-se-la, sí, tot el que vulguis. Un destorb, però, a la llarga. I un perill (Aire de Dylan, V-M). Tant de temps a la recerca sense esperança de la serenitat, sempre injectat amb aquella mena de sobredosi de desig. Quan estimes algú, te n’has de poder refiar i has de poder confiar-li la clau de tot allò que és teu. Si no, ja em dirás quina grácia té! Sí, mira de fer de tu mateix la teva obra pòstuma tot i que ja no hi siguis, és clar, un cop te n’hagis anat (Panero). És tan fàcil…És tan fácil, pensa-ho, Lísia, / esllanguir-se tot sentint / Les onades del Danubi, / asseguts davant la mar! / Tu ja saps que, a tots nosaltres, / els estralls d’aquest camí… / Ja no cal mai més parlar-ne, / que sabem, exactes, clars, / tots els mòbils de les gestes / i la clau per alterar-les… (Bauçà).
¿Reposar, dius? ¿Desconnectar?

Competició de regional

La FCF l’ha encertat. Francament, és molt millor que no hi hagi la disputa de la Copa de Catalunya, o Supercopa, o el que sigui, fins que Catalunya sigui efectivament Catalunya. S’acabaran aleshores les discussions i tothom, inclòs el Barça, voldrà guanyar l’esmentada Copa i no dubtarà a presentar-hi els millors jugadors que tingui. Però no és aquesta la situació d’ara. La Copa de Catalunya, amb aquest format i encara que en diguin Supercopa, és una patxanga, un partit de costellada i, com a molt, un entrenament més de cara a la temporada que encara no ha començat. I sense tenir en compte que, tot i així, el Barça la disputaria sense 10 jugadors de màxim nivell perquè encara són de vacances. Aquesta “competició” és una competició de regional, igual que quan juga la “Selecció”, que ho fa encara com a regió i no com a nació, no fotem. Millor, molt millor, doncs, que la FCF hagi anul·lat aquest partit que havia de ser dimarts que ve. Estic, d’altra banda, convençut que no trigarem gaire a jugar-la de veritat, aquesta competició. Vull dir, a disputar-la amb alguna cosa seriosa en joc. Sí, ha fet bé, doncs, la FCF.

Oportunisme espanyol

Ni idea del grau d’implicació o no d’Oriol Pujol en tot aquest afer de les ITV. Ni idea, però no falla. Aquests murmuris, aquests dubtes, sempre apareixen en moments com aquest. Oportunisme espanyol i espanyoler de la fal·làcia. Cap presumpció d’innocència. Aquesta cosa de fer-te aparèixer com a culpable abans que res no s’hagi demostrat. Llençar brutícia quan el motor sembla en marxa i pren embranzida. Molt oportú tot plegat. Com sempre, d’altra banda.

I amb tot això, la inauguració dels Jocs de Londres m’agafa desprevingut. Ostres, dec haver perdut l’esperit olímpic.

Mestres de Mestres

Santi Trullenque, cineasta, amic i realitzador del programa, em fa saber l’emissió de les entrevistes, exceŀlents per cert, que ahir passaren pel 33. Mestres de Mestres. Vinyoli hi interviuà Raimon, cantautor, i Eudald Carbonell, arqueòleg i antropòleg. Raimon, amb aquella mena de serrell retallat que trobo tan lleig, noto que s’escolta i s’agrada quan parla. Raimon ha aportat molt al país, sí, i diu que va tenir molta sort amb els mestres que tingué. Els esmentà i prou. Sensació que es magnifica ell mateix. Ressonància internacional, diu. Força irrellevant tot plegat. Fins i tot quan a la conversa apareixen Fuster, Pla i Espriu, i àdhuc Ausiàs March. Descrèdit de la realitat. ¿Què els diria avui, als mestres que tingué? Els demanaria perdó, reconeix.
Molt més interessant em semblà la intervenció d’Eudald Carbonell. El llenguatge com a cosa innata al gènere, però no pas a l’espècie. Distinció entre gènere humà i espècie humana. Distinció entre Hominització i Humanització. Carbonell apareix molt més natural i proper que Raimon, més pagat d’ell mateix. Primer és el coneixement, després el pensament. Primer conèixer la pedra, després pensar-hi. Relació clau la de mestre i deixeble. Com més saps més pots ensenyar. Aquesta obvietat avui tan oblidada a les llars d’infants i adolescents en què han acabat convertits els nostres centres d’ensenyament. Educar-nos en consciència i en coneixements i no en valors, que només són útils als qui no saben. Energia de les interaccions. Foc o televisió. Foc. I la primera cosa, conèixer les dones. I tot allò que es pot pensar es pot fer. Rialb, París, Gerges Laplace. Construir pensament a partir del coneixement. Disciplina. Conèixer les coses com són. Urgència: compensar els avenços tecnològics amb l’adopció de comportaments públics i privats més acostats a la nostra humanitat, a la nostra dignitat, i allunyats de la depredació insensible d’ara mateix. Tenim 20 anys per fer-ho. No és gaire i anem molt justos. Iŀlusió, però. I un plaer sentir i escoltar Eudald Carbonell, de veritat. De tant en tant hi ha programes així a la televisió. Mestres de Mestres.

Forces d’ocupació

És impossible acontentar tothom. PSC, PP, C’s són espanyols, pobrets, i és lògic que no vulguin ni sentir parlar de cap Hisenda catalana, ni de concert econòmic ni d’independència. És lògic i ningú no se n’ha d’estranyar. Són espanyols, què vols. Forces d’ocupació. Només Maragall se n’ha desmarcat. No cal, doncs, fer ni el més mínim esforç d’acontentar-los. No hi ha res a fer i seria debades insistir-hi. La cosa està ben clara i són, a més, clara minoria al Parlament escollit. A banda que ja Lichtenberg, al segle XVIII, ho digué ben clar: Una nació que vol acontentar tothom mereix ser de tothom menyspreada.

Fugaçment feliç

Hi ha Déu n’hi do el nombre de persones, insistents, que amb freqüència em demanen que faci pública al feisbuc, per exemple, la meva data de naixement. He de dir que no penso fer-ho. No penso fer-ho perquè no té cap importància i perquè, a més, fer-ho no canviaria les coses. No penso fer-ho perquè passo massa vergonya aliena cada vegada que s’escau que he estat convidat en una d’aquestes festes de natalici i inevitablement els convidats, a l’hora del també inevitable pastís amb espelmetes, entonen allò tan papanates del “que siguis molt feliiiiç”. Molt feliç. Fugaçment feliç. Em demano què és el que realment ens importa quan demanem als altres quan han nascut. Generacions espontànies. Insensibilitat de la natura. Quan un foc s’encén, costa molt, després, d’apagar-lo, extingir-lo. I és paisatge arrasat allò que apareix immediatament pel dessota. ¿T’importa gaire quan vaig néixer, l’edat que tinc o el temps que em queda de vida? Espriu detestava les felicitacions de Nadal, de sant o de natalici i demanava als seus amics i coneguts que fessin el favor de no recordar-lo mai més en aquestes dates. Jo també. Discreció, privacitat. ¿Què és el que realment t’importa?

El que hauria de ser

Mens pulchra in corpore pulchro. Això és tal vegada el que hauria de ser i no és. Impotència davant del foc davastador. Pena, ràbia i tristesa infinites. Se’ns crema una part de la terra per una burilla mal apagada o no gens apagada. Esclaten bombes de la guerra civil fins i tot. Recordatori del que hauríem de ser i no som. Aquest deure i aquest combat constant contra la deixadesa, la inconsciència i l’abandó. No pot ser que la mort faci tanta gràcia o tanta pena com la vida. El cel era baix, la humitat intensa i tot, tot, apareixia dominat per un color tan negre com una gola de llop. I de sobte el foc, de sobte aquest Nord que el fa inabastable, incontrolable, fulgurant.

Interessos de l’esperit

El diner, el diner, només afany de diner i de possessions. Heus-ho aquí. Heus aquí el resultat. Ideals menuts de la burgesia, els somnis petits d’aquesta classe, d’aquesta burgesia de la qual em sembla que formo part però que detesto amb totes les forces. Potser ni tan sols es pot parlar ja de burgesia, no ho sé. Paraules de Flaubert a Turguèniev el 1872: La Burgesia està tan embajanada que ja no posseeix ni l’instint de defensar-se i sento com emergeix del fons de la terra una Barbàrie irremeiable. Espero haver-la dinyat abans que la burgesia (certa classe polítca, certs banquers) hagi arrasat amb tot: mai no havien comptat tan poc els interessos de l’esperit. Mai no havia estat tan manifest l’odi contra tota grandesa, el menyspreu del Bell, l’abominació de literatura. L’estultícia, l’estultícia que ens domina. I quan sents a dir que Catalunya és lluny del rescat, tal cosa deu voler dir, ni més ni meys, que serà demà passat. O l’altre. Barbàrie irremeiable.