Societat de pantalla gegant

Diaris, memòries, contes, llibres de viatges, converses. Aquesta literatura. Enric Sòria parla avui a l’Ara de Poesia i Veritat, de Goethe. El relat de l’home en relació a la seva època. ¿Què és, si no, la literatura? El nostre segle no és el segle de Goethe, d’acord, però l’ésser humà ho era al XVIII i avui aquesta condició no l’hauríem pas de perdre. Poesia i Veritat, i l’ordre pausat de la ciutat de Frankfurt que Goethe visqué, la gresca universitària, el descobriment d’Spinoza i de Xècspir. Gran fresc i gran enciclopèdia.

Perquè l’economia no és pas el més important, dèiem l’altre dia. És tan sols la tercera cosa en importància. Ben cert que hem d’alimentar-nos i hem de comerciar i hem de tenir un sostre i hem de tenir tota una sèrie de necessitats cobertes, sí. Però abans hi ha la paraula, l’educació, les formes i el fet de ser persones. Enveja de les Cartes de lord Chesterfield al seu fill, cartes que són l’autèntic revers de l’Emili, de Rousseau, o de l’atroç pedagogia de Celestin Freinet que han acabat produint aquesta societat tan grollera que coneixem. Aquesta primària societat amuntegada i xusmàtica de la pantalla gegant. El bon salvatge de Rousseau potser era bo, però no deixava de ser un salvatge. I així no és gens estrany que el nostre mite sigui el caganer, pobret, i no pas altres de més refinats com l’Èdip dels grecs o el Hamlet britànic. O la mateixa Antígona.