Ferum d’Espanya

Procuro sempre anar per lliure i, si pot ser, a contracorrent. A contracorrent encara et sents més lliure, aquest risc. Als qui manen ja els va bé aquest sistema en què tots els vots tenen el mateix valor. No manarien si per votar t’haguessis d’anar a inscriure prèviament al teu col·legi electoral. La massa, la xusma, no ho faria. Són els vots xusmàtics els que encimbellen, en general, aquesta classe política i financera composta de tants vividors ineptes, no gaire il·lustrats i molt aprofitats. I a canvi de molt poca cosa normalment. Potser un sandvitx tan sols. No gaire més en tot cas. I tampoc així no millorarà el sistema educatiu, tan urgent de capgirar com un mitjó. És fonamental, per a aquesta classe de polítics, educar en el no pensament, en la no reflexió. Eslògans tan sols. I fàcils de llegir i de seguir. Res d’educar i instruir el jo i la consciència. Res de foment del llenguatge i del bell mot. Molts ja no manarien si això hagués estat així. No sóc demòcrata d’aquesta democràcia. No hi crec. L’economia no és el més important per a les persones. I si falten diners, que segur que sí perquè tot ho han fet malament, mai dels mais aquests diners no haurien de sortir de l’ensenyament i la sanitat. Hi ha molts Montilles, abans, molts Montilles amb sou i honors d’expresidents i de senadors d’un Senat espanyol obsolet i inservible. Anar per lliure. Lliure com Ellroy, per exemple, que cada vegada m’agrada més. A la Caça de la Dona. I ara el rebot de l’educació infantil i la ferum d’Espanya del Tribunal Suprem o de qualsevol altre tribunal. Supèrbia, arrogància, aïllament. Negligència. Mostrem-nos així envers aquesta eterna mala olor. I recordem-nos de desconfiar. També d’aquest món mediàtic i borsari, aquesta demencial irrealitat que ens volen fer passar per realitat. Desconfiem d’una part important del contingut dels butlletins de notes, retocades aquests dies de reclamacions i de vergonya. Recordem-nos de desconfiar, tal com recorda V-M que recordava Stendhal.