Notes tristes d’aquella cançó

Vigència de La Diligència (Stagecoach, Ford,1939) que ahir vaig veure un cop més. No hi ha Mediterrània, però hi ha desert i hi ha Monument Valley excels i imponent. I tampoc no hi ha Ítaca sinó Lordsburg. Em trucà l’Enric del Tirsa que era a la fira del solstici que feien a la vila i vam fer uns gintònics tirsencs per gentilesa seva. Al bell mig de la Riera i amb cigarretes i tot. El Doc de La Diligència, però, preferia el whiskey, dosos generoses. Quin grandíssim personatge el Doc beverri de la pel·lícula. Guanyà l’Oscar per aquest paper l’actor Thomas Mitchell. Vigència de La Diligència. Les notes tristes d’aquella cançó. I Odisseu Wayne i la seva croada. No hi ha cíclops, però Polifem és Gerònim, el sol nom del qual espanta tothom, però que només acaba fent mal al viatjant de licors. I hi ha la puta, és clar, la puta que encarna Claire Trevor. La qui en realitat, però, se’ns apareix com a veritable puta és la benpensant i pulcra i fleuma i honesta i servil i carrinclona i embarassada de militar, el personatge que fa Louise Platt i que és tan corrent a les nostres vides. Té set, és clar, i beu del got de plata que li ofereix el jugador de pòquer, fals cavaller entranyable. I és de Claire Trevor, és clar, de qui s’enamora Wayne. De la puta professional i redimida i valenta que sap realment de què va la vida. I, encabat, els éssers de moral doble, aquests éssers fastigosos, de bones maneres i de moral podrida, que acaben naturalment engarjolats. Actualitat del banquer. Notes tristes d’aquella cançó. Més bufades, és el que necessita realment aquest país. Més veritats i més bondats. Grans, el Doc i la puta de La Diligència. Ah, quins noms! I no m’oblido pas del de l’Enric, tan entranyable també.