Petar com un petard

Tinc aquí davant El llegat d’Europa, Stefan Zweig. La desmemoriada Europa d’avui enfront dels temps i els segles en què aquest nostre continent ho prometia gairebé tot. Més Zweig, més Kertész i més Marái, un poc més de Centreeuropa, i potser d’aquí un temps aquesta nostra llar comuna podrà assitir a un nou Renaixement, a una nova civilització i a una nova cultura de patent. I sense petards i amb molta més literatura. Molta més.

Els petards. Que desagradable que em resulta l’espetec dels petards! Puc entendre la foguera, però de cap manera el petard. Tan sols alguna bombeta o alguna piula vaig arribar a fer esclatar de petit. Després ja res més. A casa no hem estat mai de petards i els meus fills tampoc no en són. Hi ha aquesta Catalunya que peta com un petard. I és cert que fumo i que també el fum de les cigarrtes pot arribar a molestar. Però avui fumar és ja un acte gairebé privat, íntim. Tret de les terrasses, ningú no et veu ni et sent quan fumes. I el cas és que no sabria dir del cert d’on ens ve aquesta “tradició” petardera. És pejorativa la paraula petard i deuen ser coses del diable, coses d’abans de la cristianització, els valors de la qual són avui cada cop menys visibles. Puc entendre la foguera, fer foc nou, però no el petard. De cap manera.

I la marranada de les platges, ¿què?