Calça curta

Som allò que l’educació i l’ensenyament ha fet, i fa, de nosaltres. Un simple cop d’ull fa venir esgarrifances. Decència i indecència. Pensament que construeix memòria. No ho fem. El cos conserva les cicatrius de tot el que hem viscut. Cicatrius, obsessos de la desmemòria per justificar, així, qualsevol vilesa amb l’esperança que no serà recordada. Però avui és sempre encara, tal com diu Lledó. Som també enmig del camí i és això el que significa mètode. I s’haurà d’acabar la recerca d’avantatges fútils del vot equivocat. Hi ha feina, molta feina. Avui he vist professors-tutors lliurar butlletins de notes finals, el resultat de la feina de tot un curs, vestits en calça curta i amb sandàlies si no amb xancletes. Professors. Ho he vist sense tanta sorpresa, d’altra banda. La devaluació de tot no és cosa que vingui d’avui. L’hem anat covant i ens l’hem guanyada a pols. Inexistència del més mínim sentit formal i aristocràtic de l’ofici. Ja et pots anar queixant de retallades, ja. El primer de retallar ets tu amb tota la teva indigència del gust. Són notes mancades de valor, o si més no de tot el que haurien de tenir, si te les lliura algú que va en calça curta. Hi ha molta feina a fer, i cal molta neteja i endreça en aquest país nostre que no ha anat mai sobrat, és veritat, d’esperits aristòcrates. I no es tracta pas da cap aristocràcia de la reialesa. Es tracta de les formes, es tracta de l’obra i el pensament de persones tan enyorades com per exemple Prat de la Riba, o Cambó. Hem anat sempre mancats d’aquella seva tradició. I d’aquella incidència seva en la cultura, en les finances, en els plans educatius, en les obres públiques, en el foment de l’art. Som allò que l’educació ha fet de nosaltres. L’estudi per l’estudi, ensenyar a estimar el saber i les seves formes. Ser decent. Però hem davallat fins aquí i tenim això, encara. Tutors, no tots és clar, repartint el resultat de la feina de tot un curs en calça curta. És que fa calor, sents que diuen.