Món migpartit

Em llevo a l’hora convinguda i, després de cafès i d’higienes diverses, remunto la vila fins on hi ha l’institut. A peu, és clar, perquè encara no puc anar ni amb moto ni amb auto. Turons com a petits calvaris. La geografia tan estimada d’Espriu. M’ho prenc amb calma perquè caminar massa, sobretot si el camí fa pujada, no forma part dels costums adquirits. Hi arribo suat, sensació desagradable. Veig que les aules són plenes dels corresponents alumnes i de llurs professors. Aules, però, a l’intempèrie. L’edifici no hi és i passa una estona fins que m’adono que la silueta de la sòlida construcció apareix a un centenar de metres de distància. Caram! Aules, alumnes i professors, per una banda i a la intempèrie; despatxos, arxius i burocràcia, allunyats i ben aixoplugats al caire de la frondosa vegetació. Impassibilitat dels habitants de les aules enmig del xàfec inclement de mig dematí. Ningú no es mou, les coses segueixen el seu curs. Els despatxos llunyans emeten consells megafònics sobre com captenir-se enmig de semblant inclemència. No arribo a entendre perquè jo no em mullo. De fet, no arribo a entendre res de res. O, calla, potser sí, que ho entenc. Surt el sol després al bell mig d’aquest món migpartit de la paperassa i d’aquesta nova moda embustera de les competències bàsiques. Me’n vaig a veure el metge què em diu d’aquesta espatlla.