Ja no hi crec

Enemic del foc, de les brases i dels petards. S’acosten, però, aquestes dates en què tot això esdevindrà inevitable. Brogit i fogueres. Tant de bo, per tant, fóssim capaços de cremar la fusta vella i podrida, el corc, que ens envolta i ens penetra. Fer foc nou de veritat, ara que sembla que n’és temps. Sigues malpensat i l’encertaràs, tanta brutícia. Que cremi tot el que hagi de cremar, que és molt. I que caigui tot el que hagi de caure, que també és molt. Sabem massa aviat allò que no cal saber tan d’hora, que l’home és un llop per a l’home. Retrobar aquell bri d’esperança per a la tendresa i la innocència i perquè els nens no deixin tan aviat de ser nens. Un bon foc per a tota quanta fusta podrida i perquè, al capdavall, pugui renéixer la dignitat de l’esforç, del mèrit i del temor d’alguna cosa més enllà de la mort.

Darrera setmana del curs. Hi he cregut, hi he cregut molt en un passat ben recent. Però ja no hi crec. No crec en l’ensenyança pública i universal fins als 16 anys. Després de 25 anys, ja es pot dir que tot ha estat una “quemama”, una absoluta presa de pèl que ha resultat caríssima i el que n’hem tret és a la vista de tothom que ho vulgui veure. Cultura dels drets obtinguts de franc i cultura de l’absència d’obligacions. Aquest n’ha estat el resultat. Lleis d’educació que dissabte que ve caldria cremar com a fusta vella i podrida. Diran el que voldran. Que ho diguin. Que esgrimeixin graelles -els agrada molt aquesta paraula- de resultats, estadístiques. Que facin el que vulguin. Tot és mentida, una de les més grosses i una de les que més bé explica el desastre actual. Hem passat molta vergonya, molta. I encara en passarem un poc més aquesta setmana essent testimonis de fins a quin punt s’han inflat i s’inflen les notes, de fins a quin punt s’ha fet promocionar els qui en absolut s’ho mereixien. No. Ja no hi crec. Ha d’acabar-se aquesta universalització d’ara. No hi ha manera d’ensenyar el qui de cap manera no vol aprendre. Pèrdua de temps i de diners. I gran injustícia envers els bons, que també n’hi ha, i molts, tot i que mai no se’n parli. Foc nou. La qualitat passa per l’exigència, per la recuperació de les formes i de la tarima, per la liquidació del tuteig universal i de l’igualitarisme, perquè es deixi de dir docents els qui són, o haurien de ser, professors. Per la seva autoritat i pel seu prestigi, i per la seva paciència, és clar. Potser sí que tothom sap “llegir i escriure”, però el fet és que hi ha més analfabets que mai i que mai, com ara, l’ortografia ha estat més menystinguda. ¿Què vols fer-ne, d’una societat que fa tantes faltes d’ortografia i que, a més, tant se li’n dóna? Foc nou, però foc nou de veritat i que el relativisme cremi com una teia tota l’eternitat. De feina, n’hi ha molta si es vol fer. El problema és voler. Llull ja ens ho ensenyà. Memòria, intel·ligència i voluntat, per aquest ordre. Sense voluntat no hi ha res a fer i és el que ens distingeix dels animals. Érem al segle XIII, a punt de bastir un petit imperi.