Com cucs de la terra vil

El president d’Espanya compareix a misses dites, un cop tot ja dat i beneït, el dia de la memòria de mossèn Cinto. 110 anys. Gloriosos campanars de Catalunya, pàtria del meu cor i del meu cap. Marcèvol, Serrabona, Sant Miquel. I també tu, és clar, decrèpit Sant Martí. Ah, Canigó. Aquell del 1886 i el d’ara. I aquella persecució de la funesta jerarquia. Escombren mes petjades en l’altura; / ja no hi faré més nosa, la pobresa / serà lo meu tresor, serà l’oprobi / lo meu orgull, les penes ma delícia. Sum Vermis. Cuc de la terra vil. Quin poema grandiós. I esgarrifós.

Fem com els italians. Davant del fet ja del tot irrefutable que ens prenen per imbècils, fem com ells. I catalani si arrangiano. ¿Els governs dius? Va, home, va!