La raó de Flaubert

Els professors de l’ensenyança pública sempre hem estat funcionaris. Potser equivocadament perquè és discutible que els professors hàgim de ser funcionaris i gairebé mai no hàgim de retre comptes de la nostra feina ni de la nostra implicació. Hem estat funcionaris, però. I molts hem mirat d’exercir l’ofici deixant ben al marge aquesta consideració. Mai no han vingut d’aquí les hores de classe impartides, ni les feines de correcció i orientació, ni la passió que hem procurat transmetre, ni l’assistència a claustres i reunions de departament i de qualsevol altra mena. Sobretot quan els claustres eren decisoris i els departaments debatien la manera millor de fer arribar als alumnes els coneixements i continguts de les assignatures corresponents. No, no ha vingut mai d’aquí. Fins ara, si més no, perquè ara ja tot això s’ha acabat. Els claustres de professors no decideixen res i de fet tampoc no passaria res si no se celebressin. I les reunions de departament cal massa vegades dedicar-les a la contemplació de com omplir graelles i graelles per tal de curar-se en salut davant les segures i ignominioses reclamacions de les famílies -d’algunes si més no-, cada any, un cop conclosos els exàmens finals. El nivell és denigrant i l’ofici ja no té cap prestigi. Ben mirat, però, res no resulta estrany i res no ens ha de sorprendre. La manera com són formats, i la ideologia imperant entre les noves fornades de docents -observi’s que ara en diem “docents” i ja no professors, i molt menys mestres-, justificarà la mediocritat de tot plegat. La mediocritat fins i tot del sou dels docents que tot fa pensar que no superarà els 1.500€. Tot mediocre i tot ben guanyat a pols. Impossibilitat d’un ensenyament públic i de qualitat. La qualitat rimarà tan sols amb privat. I potser no estarà pas malament que sigui així. Penso en Flaubert i amb la raó que l’assistia.

Desprestigi de la memòria, desprestigi de les Humanitats, desprestigi de l’ortografia, una de les primeres normes de la bona educació perquè és de mala educació fer faltes d’ortografia i ho és, fins tot, contemplar la sola possibilitat de fer-ne.

Guardiola no se sap de cor Ara mateix. Ha de llegir la part de la seva interpretació. I no la llegeix del tot bé. Cadascú serveix per al que serveix. I sempre ens buidem fent el que fem. I n’hi ha que no podem permetre’ns no continuar.

La imatge, a l’altra banda de la Riera, d’una noia asseguda al balcó de casa seva, un 4rt pis, amb la vista abaixada cap al llibre que té entre mans. La imatge més elegant possible de l’ésser humà.