Cures intensives

Temps de viatges de fi de curs, o d’etapa, o del com vulgui dir-se’n. Viatges a qualsevol punt d’Europa. Molt bé. Posem que sigui Berlín. Més bé encara. 5 dies, 40 alumnes i 3 professors. Res a dir. Posem que surten un divendres de matí i que tornen dimarts cap al vespre. Cap problema i tot bé. Tot bé si no fos la cosa mimada i consentida amb què continuem tractant els adolescents des de les direccions dels centres i des dels Consells Escolars corresponents. Consentiment a ultrança i permisivitat total. ¿Per què, i a sant de què, eximim aquests alumnes d’assistir a classe el dijous a la tarda? La tarda anterior al començament del viatge és una tarda que s’acaba a les 5, no ens penséssim pas una altra cosa. ¿No hi ha temps de fer l’equipatge per a l’endemà acabant, com s’acaben les classes, a les 5 de la tarda? Va, home, va. Doncs no. La tarda abans, els alumnes que se’n van de viatge l’endemà al matí estan eximits d’assistir a les classes, que evidentment no es fan i es perden. ¿S’entén, a partir d’aquest exemple no exempt d’importància, per què les coses no funcionen? Hores i diners llençats. I després ve la història del retorn. Si el retorn s’ha de produir un dimarts al vespre, i no pas a cap deshora -posem a les 7 o les 8-, la majoria de centres decidiran que, com que, pobrets, deuran estar cansats, l’endemà enlloc de presentar-se a les classes a les 8 del dematí, que és el que tocaria, no ho facin fins a quarts de 12 tocats. Pobrets. No fos cas. La gran educació que transmetem. I no exagero ni un bri. És molt gros i és molt greu, tot això. Res no ens ha d’estranyar de les coses que passen. Ens les hem guanyades a pols. ¿Rescats? I tant. I no 1 o 2. Som un país a la unitat de cures intensives. Amb respiració assistida. I és culpa nostra.