Ser com ell

Premi Príncep d’Astúries per a Philip Roth. Em sembla molt i molt bé. El Príncep d’Astúries ho és també de Girona, aquella herència obligada que reberen els Borbons. No fa bonic un Borbó com a Príncep de Girona, però Roth és una les meves grans debilitats. Gaudi vital i gaudi de la literatura. La vida de Roth, que no conec en detall i la imagino tan sols a través de la lectura dels seus llibres. Ser com ell. Sé si un escriptor m’agrada per les ganes que em vénen de ser com ell. I de fer com ell. Recordo aquella Elegia (Everyman) i encara no entenc perquè la directora Coixet usà aquest nom per a la pel·lícula que en realitat era una adaptació d’una altre llibre de Roth, L’animal moribund. No ho vaig entendre aleshores ni ho entenc ara. Bé, Elegia, enterrament del mateix protagonista. Plany per un objecte d’amor perdut o no encara del tot aconseguit. Llibre sobre la mort pròpia, però també llibre de la vida, d’amor a la vida. I aquella mena de Lolita que té joiosa tirada a fer la cosa per angostam viam, utilitzant terminologia llovetiana, o llovetenca. No és possible encara assistir en vida al propi enterrament, però sí que és possible preparar-t’hi. Cementiri on jeuen els pares. Hi ha la tendència, sobretot occidental i sobretot entre els joves i no tan joves -fins i tot de vegades septagenaris i més enllà encara- de pensar que només moren els altres. El temps és breu i mai no hi ha nens a les sales de vetlla perquè així se’n poguessin anar fent a la idea i prendre consciència a poc a poc de “la mort pròpia”. Ah Roth, Philip. Doll de vida i de desig. Carpe diem. Memento mori.

Diada de Corpus, avui. Però com si res.