N’hi ha per matar-les

Divago i vagarejo. Xafogor ambiental. Macbeth. Entre Macbeth i el mal s’estableix en realitat una relació de possessió. L’ambició, en Macbeth, és una conseqüència del mal i no pas una raó o una causa. El mal, aquí, posseeix una persona que tanmateix no deixa de ser mai humana. Professors com Shakespeare, deia ahir. Macbeth és tot ell un estudi del mal. Perquè és clar que el mal existeix i en general resulta més atractiu, i més incitador, i més arriscat que no pas el bé. Remou més adrenalina. Allò prohibit, però desitjat, et pot arribar a fer fer el que no està escrit. El bé, en canvi, és més avorrit i no suposa cap risc perquè es tracta del bé, cap càrrec de consciència. De vegades penso que Caïm matà Abel perquè a Abel n’hi havia per matar-lo, de tan bo, de tan carrincló fins i tot. I cursi. De vegades penso que el bonisme d’avui ens ve ja d’Abel. Fan ràbia les persones irreprotxables. N’hi ha per matar-les. La cosa més fotuda quan decideixes aparellar-te no és que estiguis més o menys enamorat de la noia, ni que te l’estimis més o menys. El problema és que de seguida passen a agradar-te i comences a desitjar molt més les altres noies que no pas la teva. No per res. De vegades és tan sols el risc, i la prostitució ja sabem que ha salvat tantes i tantes parelles i matrimonis. Prostitució com a tapadora del bonisme. Quina gràcia. Mai no estem contents amb res. Ah Macbeth, ah lady Macbeth. No era pas cosa de lascívia en el seu cas, però ella fou, i encarna, el paper de la femme fatale. Ella sí que sent dintre seu aquesta fosca passió pel mal, aquesta passió destructiva, el regicidi, però no pas ell. Dintre Macbeth hi ha com dues forces que lluiten entre elles i lluiten fins al punt d’esquinçar-lo, escindir-lo. El mal com a compulsió, i el penediment com a llast. Macbeth és això, aquesta escissió. Sembla evident, d’altra banda, que sense ambició el món no s’hauria mogut i Caïm potser no hauria matat Abel. No vull pas dir que el matés per ambició, però Abel era el quietisme i la bondat un punt massa “tontorrona”. Sóc més aviat caïnita, em cau més bé Caïm, la primera persona nascuda i no pas creada. Exili permanent, risc, a l’est de l’Edèn. I la seva relació amb Lilit, la primera dona creada i la primera dona del seu pare, segons la tradició jueva. La màgia de Lilit. I la seva bellesa. Lilit com a imatge d’allò prohibit, d’allò que ens fa caure. Caïm hi tingué relacions. I potser no es penedí de res. No se’l veu mai escindit, Caïm. Tot al contrari de Macbeth. El fet és, però, que Pla tenia raó quan assegurava que sort n’hi ha del punt d’hipocresia que cal perquè la civilització s’aguanti i no acabem matant-nos a trets els uns als altres. Ah, si mai sabéssim tota la veritat! Divago.