Entre la passió i la indiferència

La poesia funciona, en general, molt més bé entre les noies que no pas entre els nois. Qüestió de vergonya, potser. Aquest vessant antiviril que va associat a la poesia. Governants i pedagogs s’han mostrat, de fa molt, més a favor del vertent utilitarista de la formació. Estudiar per arribar a tenir un bon lloc de treball. Error, aquest error ja comentat diverses vegades aquí mateix. L’educació ha de preparar per a la socialitat (que no és el mateix que per a la societat de valors econòmics i de mercaderies); educar un nen és, en primer lloc i abans que cap altra cosa, mirar de convertir-lo en el millor ciutadà que es pugui imaginar; i les escoles i instituts haurien de convertir-se en la forja dels millors habitants de la polis, en el nostre cas de la Catalunya-ciutat que propugnà Maragall.

La paraula, la paraula i la paraula. Únic element que pot aconseguir tan nobles objectius. La paraula, i, més encara, la paraula poètica dita també literatura. Som cada cop més lluny d’una tal fita. Veu i diàleg. Professors i alumnes; i deixebles. Steiner: Si l’estudiant troba que esteu (els professors) un poc folls, que esteu posseïts per allò que ensenyeu, doncs ja tenim aquí un primer pas. És el moment miraculós en què el diàleg començarà a forjar un consens entre la passió del professor i la indiferència dels alumnes.

El que tenim ara, però, és que de la dignitat del llenguatge, per ell mateix, ningú no se’n preocupa. Fins i tot les actuals campanyes de foment de la lectura desprenen un tuf utilitarista i material; i de recerca de negoci, és clar. I resulta difícil, per no dir impossible, trobar cap mena de comentari en relació a la dignitat quasi sagrada de l’ofici del mestre -tots hereus, al capdavall, dels exegetes de la Bíblia (i d’acord que n’hi ha molts avui que ignoren una tal tradició). Conclusió, i segueixo Llovet, és clar: O acceptem que els professors són els dipositaris de la civilització i els transmissors d’aquest llegat, o llencem la tovallola i permetem que la ignorància general, aliada amb l’estultícia del comú, l’estultícia xúsmica, acabi d’ensorrar l’edifici de la pedagogia occidental, i, amb ella, la idea mateixa de civilització. La fi de la paraula. La fi de l’home. Que vénen a ser una i la mateixa cosa.