Perfumar la imaginació

Lear potser sí que enfollí, d’acord. Quines filles li tocà tenir, però. Dir-ne fures fóra fer curt, molt curt. Regan i Goneril, sobretot. L’altra, la petita, encarna la innocència d’aquest món. Però Lear fou lúcid també enmig de la follia. Que forniqui tothom! Mireu aquesta dama melindrosa: / amb la cara ja ens diu que, l’entrecuix, / el té fred com la neu, i aparenta virtut / i aparta el cap quan sent que parlen de plaer. / Però ni una barjaula ni un cavall fogós no ho fan / amb unes ganes tan desenfrenades com les d’ella. / De cintura en avall són com centaures (símbol de la incontinència sexual dels mascles) / per més que siguin dones a la part de dalt. / Del cap a la cintura pertanyen als déus; / la part de baix és dels dimonis. / Allà hi ha infern, tenebres, abisme sulfurós, cremor i escaldament, pudor i consumpció. Ah, quin fàstic, quin fàstic; ah, quin fàstic! Dóna’m una unça d’algàlia, bon apotecari; és per perfumar la meva imaginació. Aquí tens els diners.

Ah! Seny en la follia. Quina barreja de raó i d’impertinència. I aquí dessota, al carrer, veig i observo un gos obeït per un home. Ah, deixeu que us besi la mà! D’acord, però abans me l’he de rentar. Fa pudor de mortalitat.

Santíssima Trinitat, avui. I dijous, el Cos de Crist.