Molta més mala llet

Em passa pel cap exiliar-me. Nord enllà, segurament. O al Quebec, que també és nord. M’hi féu pensar no fa gaire Lluïsa Julià. I té raó. És molt cansat tot això. Soroll, mala educació, quillisme, cada dia, o gairebé, una de freda i una de calenta. Mentides. És molt cansat, molt. I la cosa de la llengua un cop més. Que si preferent, que si vehicular. El fet mateix de poder escollir llengua, quin insult en ple rostre i quin disbarat i quin llenguatge estrany i quanta anomalia! I no passa res. Ens les anem empassant totes com si res. Exili, exili. I la llufa de Duran, cada dia Duran, que preconitza governs de concentració a Espanya en lloc de la cosa més lògica que és anar-se’n d’una vegada. Catalunya, vaca lletera d’Espanya, diuen des del País Basc (Anasagasti). I la llet que continuarà rajant d’aquesta vaca mentre a Madrid hi hagi aquest que no pararà fins que n’esdevingui ministre, digui el que digui de la llufa. Som la vaca lletera i la vaca cega. Totes dues coses. Mala llet és el que ens cal. Esdevenir la vaca de la mala llet, com deia Oliver. Mala llet. Molta més mala llet.

Ara bé, mentre no arriba l’exili -no n’he començat encara els tràmits-, aquest estiu que ve no em caldrà pas escollir, ja ho veig. Em fa l’efecte que em tocarà tastar la varietat del món i la infinitud de països des d’aquesta mateixa taula de casa, des d’aquesta butaca. Una manera ben senzilla de viatjar. A través tan sols dels llibres (V-M). Me n’aniré, doncs, sense anar-me’n. Nòmada immóbil. No està pas malament. I queda bonic, em sembla.