Societat de pantalla gegant

Diaris, memòries, contes, llibres de viatges, converses. Aquesta literatura. Enric Sòria parla avui a l’Ara de Poesia i Veritat, de Goethe. El relat de l’home en relació a la seva època. ¿Què és, si no, la literatura? El nostre segle no és el segle de Goethe, d’acord, però l’ésser humà ho era al XVIII i avui aquesta condició no l’hauríem pas de perdre. Poesia i Veritat, i l’ordre pausat de la ciutat de Frankfurt que Goethe visqué, la gresca universitària, el descobriment d’Spinoza i de Xècspir. Gran fresc i gran enciclopèdia.

Perquè l’economia no és pas el més important, dèiem l’altre dia. És tan sols la tercera cosa en importància. Ben cert que hem d’alimentar-nos i hem de comerciar i hem de tenir un sostre i hem de tenir tota una sèrie de necessitats cobertes, sí. Però abans hi ha la paraula, l’educació, les formes i el fet de ser persones. Enveja de les Cartes de lord Chesterfield al seu fill, cartes que són l’autèntic revers de l’Emili, de Rousseau, o de l’atroç pedagogia de Celestin Freinet que han acabat produint aquesta societat tan grollera que coneixem. Aquesta primària societat amuntegada i xusmàtica de la pantalla gegant. El bon salvatge de Rousseau potser era bo, però no deixava de ser un salvatge. I així no és gens estrany que el nostre mite sigui el caganer, pobret, i no pas altres de més refinats com l’Èdip dels grecs o el Hamlet britànic. O la mateixa Antígona.

Estones a les fosques

Miro per poder deixar de mirar. Però miro sempre encara i mirant de no ser vist. Món interior de tant en tant envaït per la irrupció de tots aquests grups per als quals tot és no d’entrada. Cap progrés no hauríem viscut si hagués estat per ells. Cap. Torno de vegades a Ellroy i A la Caça de la Dona, llibre impressionant. Déu es relaciona amb mi a través de les dones. Ellroy com a model. Món interior. Hi ha un món que no podem veure, diu. Un món que existeix separadament del món real i en concurrència amb ell. Hi pots accedir a través de pregàries i sortilegis. En aquest món, hi vius de manera plenament mental, dins del teu cap. Fas desaparèixer el món real a través de la disciplina mental. Rebutges el món real amb un exercici de voluntat mental reforçada. El món interior et dóna el que vols i el que necessites per sobreviure. Certa crueltat mental, sí, i estones a les fosques. Totes aquestes estones que afinen el procés de recordar meticulosament tots els errors i tots els horrors. Em semblaria molt bé que finalment tinguéssim Eurovegas tot i que de cap manera no en seria client. Una cosa no té res a veure amb l’altra. Començo a estar cansat d’empaitar i seduir. I també de tants i tants rotllos psicològics que no són res més que mandra, mandra que substitueix la recerca obstinada de la perfecció. Conec el meu clixé i la meva reputació. I no em fa res passar per fatxenda, faldiller i pallasso de dretes. És així. Però la tristesa procuro combatre-la sempre amb alegria i amb predisposició a les rauxes i a les accions poc meditades i moltes vegades contradictòries. Tot és en mi un poc provisional ara que albiro ja al lluny l’inici de la recta final.

Gent esbiaixada

¿Per què hi ha tanta gent, en aquest país de mesells, que es manifesten en contra d’Eurovegas? No ho puc entendre. I mira que m’hi esforço. He estat unes quantes vegades a Las Vegas, sempre per feina, i mai no m’he aturat en cap taula de casino ni en cap màquina escurabutxaques. El joc no m’interessa. Podria interessar-me, però no m’interessa. No tot és el joc a Las Vegas, ni molt menys. En el meu cas fou l’admiració. Bars, habitacions d’hotels, algun restaurant. L’arquitectura. La il·luminació. Admiració del luxe enmig del desert i del no-res. Res més. Que hi hagi la sola possibilitat d’Eurovegas a Catalunya ens hauria d’alegrar i no tindria perquè anar contra cap altre sector d’activitat del país. Seria sumar, i molt, i no pas restar. ¿Per què no ha de poder ser? ¿Per què no deixem que sigui un pol de veritable atracció econòmica encara que els potencials visitants fossin segurament visitants addictes al vici? ¿Per què tant de fals puritanisme, sobretot quan ens queixem tant de manca de diners? No em semblen persones partidàries de la llibertat, a més, tots aquests que es manifesten contra l’existència del complex. Persones ofuscades per ideals anacrònics. Tota cosa és un vici, en el fons. També és un vici, un gran vici, aquesta mania de dir d’entrada a tot que no. Ja perdérem Eurodisney, fa anys, a causa de tants falsos virtuosos i sepulcres emblanquinats. Ho sento, però em semblen gent esbiaixada aquests del no a tot d’entrada. Gent que representen, a més, un gran obstacle per a la llibertat del país. És que caldrà canviar i alleugerir algunes lleis i normes, s’exclamen. Molt bé, ¿i què? Canviem-les. És que es malmeten terrenys agrícoles, diuen també. Bé, indemnitzem els propietaris, doncs. Ja n’hi haurà d’altres, de terrenys agrícoles. D’Eurovegas, però, no. I, tot i així, vés a saber si els acabarà interessant, a tots aquests Adelsons inversors instal·lar-se entre nosaltres. Mesells.

Dies de sensacions barrejades i contradictòries. D’una banda, el cap ple de porcades; però també d’una pàtina de religiositat. Tot i que potser no és tan contradictori tot plegat. Sant Pere i Sant Pau, demà. Penso en Kusadasi i en Èfes.

Aquest esforç immens

L’obra de Josep Pla és la seva vida, la vida de Josep Pla és la seva obra. I Girona, un llibre de records és el primer capítol d’aquest gran fresc autobiogràfic extraordinari. Així acaba el pròleg o introducció de Narcís Comadira a aquesta nova edició de Girona, un llibre de records que publica Labutxaca. Pròleg brillant i concís. Aprendre i ensenyar a fer passar una sensibilitat sota el control de les paraules i de la gramàtica. Subjecte, verb, predicat. A Prosperitat i rauxa de Catalunya (O.C. 32) llegim: La cultura és un immens esforç per fer les coses bé, ordenades, perfectes, acabades, segons un ordre d’obsessió, de continuació i de projecció sobre el temps. Tota la resta és una manera com una altra de parlar-ne. Vida i obra. Obra i vida. Sí que deu ser això la cultura, aquest esforç immens. I no aquest vici continuat i tan instal·lat de creure que el compta és l’opinió. Ja fa temps de la moda de demanar opinions als adolescents. I, és clar, com que te la donen, ja es consideren aprovats. S’hi consideren perquè els has demanat tan sols l’opinió. I res més. Frau de les opinions. Com vols demanar l’opinió de res a un adolescent! Per opinar cal saber, primer. Un adolescent ha de sentir i notar la teva sensació davant d’aquest poema o d’aquest conte. Sensació, que ve de sentir. I que aleshores aquesta teva sensació sigui i esdevingui un model per a ell. No pas l’únic, però sí un model, el teu. Ensenya’ls a pensar i a sentir. Ensenya’ls i llegeix-los, llegeix amb ells, aquest llibre magnífic de Pla, per exemple. Pensar i sentir. Que no compti la seva opinió i que el compti sigui la sensació, allò que del text els arriba, aquella frase excelsa. I que la retinguin llavors. La llavor de la paraula. Que compti el que se senti i la capacitat apresa de transmetre-ho. Educa’ls en això. No és veritat que totes les opinions tinguin el mateix valor. No és veritat. I el dret d’opinar hauria d’estar tan sols reservat a aquells que saben alguna cosa seriosa d’allò de què parlen. Perquè opinar no equival per força a saber.

Ferum d’Espanya

Procuro sempre anar per lliure i, si pot ser, a contracorrent. A contracorrent encara et sents més lliure, aquest risc. Als qui manen ja els va bé aquest sistema en què tots els vots tenen el mateix valor. No manarien si per votar t’haguessis d’anar a inscriure prèviament al teu col·legi electoral. La massa, la xusma, no ho faria. Són els vots xusmàtics els que encimbellen, en general, aquesta classe política i financera composta de tants vividors ineptes, no gaire il·lustrats i molt aprofitats. I a canvi de molt poca cosa normalment. Potser un sandvitx tan sols. No gaire més en tot cas. I tampoc així no millorarà el sistema educatiu, tan urgent de capgirar com un mitjó. És fonamental, per a aquesta classe de polítics, educar en el no pensament, en la no reflexió. Eslògans tan sols. I fàcils de llegir i de seguir. Res d’educar i instruir el jo i la consciència. Res de foment del llenguatge i del bell mot. Molts ja no manarien si això hagués estat així. No sóc demòcrata d’aquesta democràcia. No hi crec. L’economia no és el més important per a les persones. I si falten diners, que segur que sí perquè tot ho han fet malament, mai dels mais aquests diners no haurien de sortir de l’ensenyament i la sanitat. Hi ha molts Montilles, abans, molts Montilles amb sou i honors d’expresidents i de senadors d’un Senat espanyol obsolet i inservible. Anar per lliure. Lliure com Ellroy, per exemple, que cada vegada m’agrada més. A la Caça de la Dona. I ara el rebot de l’educació infantil i la ferum d’Espanya del Tribunal Suprem o de qualsevol altre tribunal. Supèrbia, arrogància, aïllament. Negligència. Mostrem-nos així envers aquesta eterna mala olor. I recordem-nos de desconfiar. També d’aquest món mediàtic i borsari, aquesta demencial irrealitat que ens volen fer passar per realitat. Desconfiem d’una part important del contingut dels butlletins de notes, retocades aquests dies de reclamacions i de vergonya. Recordem-nos de desconfiar, tal com recorda V-M que recordava Stendhal.

Notes tristes d’aquella cançó

Vigència de La Diligència (Stagecoach, Ford,1939) que ahir vaig veure un cop més. No hi ha Mediterrània, però hi ha desert i hi ha Monument Valley excels i imponent. I tampoc no hi ha Ítaca sinó Lordsburg. Em trucà l’Enric del Tirsa que era a la fira del solstici que feien a la vila i vam fer uns gintònics tirsencs per gentilesa seva. Al bell mig de la Riera i amb cigarretes i tot. El Doc de La Diligència, però, preferia el whiskey, dosos generoses. Quin grandíssim personatge el Doc beverri de la pel·lícula. Guanyà l’Oscar per aquest paper l’actor Thomas Mitchell. Vigència de La Diligència. Les notes tristes d’aquella cançó. I Odisseu Wayne i la seva croada. No hi ha cíclops, però Polifem és Gerònim, el sol nom del qual espanta tothom, però que només acaba fent mal al viatjant de licors. I hi ha la puta, és clar, la puta que encarna Claire Trevor. La qui en realitat, però, se’ns apareix com a veritable puta és la benpensant i pulcra i fleuma i honesta i servil i carrinclona i embarassada de militar, el personatge que fa Louise Platt i que és tan corrent a les nostres vides. Té set, és clar, i beu del got de plata que li ofereix el jugador de pòquer, fals cavaller entranyable. I és de Claire Trevor, és clar, de qui s’enamora Wayne. De la puta professional i redimida i valenta que sap realment de què va la vida. I, encabat, els éssers de moral doble, aquests éssers fastigosos, de bones maneres i de moral podrida, que acaben naturalment engarjolats. Actualitat del banquer. Notes tristes d’aquella cançó. Més bufades, és el que necessita realment aquest país. Més veritats i més bondats. Grans, el Doc i la puta de La Diligència. Ah, quins noms! I no m’oblido pas del de l’Enric, tan entranyable també.

Petar com un petard

Tinc aquí davant El llegat d’Europa, Stefan Zweig. La desmemoriada Europa d’avui enfront dels temps i els segles en què aquest nostre continent ho prometia gairebé tot. Més Zweig, més Kertész i més Marái, un poc més de Centreeuropa, i potser d’aquí un temps aquesta nostra llar comuna podrà assitir a un nou Renaixement, a una nova civilització i a una nova cultura de patent. I sense petards i amb molta més literatura. Molta més.

Els petards. Que desagradable que em resulta l’espetec dels petards! Puc entendre la foguera, però de cap manera el petard. Tan sols alguna bombeta o alguna piula vaig arribar a fer esclatar de petit. Després ja res més. A casa no hem estat mai de petards i els meus fills tampoc no en són. Hi ha aquesta Catalunya que peta com un petard. I és cert que fumo i que també el fum de les cigarrtes pot arribar a molestar. Però avui fumar és ja un acte gairebé privat, íntim. Tret de les terrasses, ningú no et veu ni et sent quan fumes. I el cas és que no sabria dir del cert d’on ens ve aquesta “tradició” petardera. És pejorativa la paraula petard i deuen ser coses del diable, coses d’abans de la cristianització, els valors de la qual són avui cada cop menys visibles. Puc entendre la foguera, fer foc nou, però no el petard. De cap manera.

I la marranada de les platges, ¿què?

Amics com ells dos

Centaures. Cavalcar. Boyero a El País sobre Centaures del Desert. Sé ja, de sobte, què faré aquesta vetlla de Sant Joan. Un home a la recerca del cor i de l’ànima. Un home que sap que trobarà la pau interior, però que no sap on ni quan. Ni amb qui. Sol, segurament. S’obre una porta a l’inici. I hi ha una altra porta que al final es tanca. No hi busquis res més, tan sols és una porta que primer s’obre i una altra que després es tanca. Alguna manera hi ha d’haver de començar les coses i també d’acabar-les. I no rendir-se mai, això no. Centaures del Desert la nit de Sant Joan, la més curta, però també la més llarga. Ford i Wayne, i la sort de poder tenir amics com ells dos. Cavalcar i cavalcar.

Calça curta

Som allò que l’educació i l’ensenyament ha fet, i fa, de nosaltres. Un simple cop d’ull fa venir esgarrifances. Decència i indecència. Pensament que construeix memòria. No ho fem. El cos conserva les cicatrius de tot el que hem viscut. Cicatrius, obsessos de la desmemòria per justificar, així, qualsevol vilesa amb l’esperança que no serà recordada. Però avui és sempre encara, tal com diu Lledó. Som també enmig del camí i és això el que significa mètode. I s’haurà d’acabar la recerca d’avantatges fútils del vot equivocat. Hi ha feina, molta feina. Avui he vist professors-tutors lliurar butlletins de notes finals, el resultat de la feina de tot un curs, vestits en calça curta i amb sandàlies si no amb xancletes. Professors. Ho he vist sense tanta sorpresa, d’altra banda. La devaluació de tot no és cosa que vingui d’avui. L’hem anat covant i ens l’hem guanyada a pols. Inexistència del més mínim sentit formal i aristocràtic de l’ofici. Ja et pots anar queixant de retallades, ja. El primer de retallar ets tu amb tota la teva indigència del gust. Són notes mancades de valor, o si més no de tot el que haurien de tenir, si te les lliura algú que va en calça curta. Hi ha molta feina a fer, i cal molta neteja i endreça en aquest país nostre que no ha anat mai sobrat, és veritat, d’esperits aristòcrates. I no es tracta pas da cap aristocràcia de la reialesa. Es tracta de les formes, es tracta de l’obra i el pensament de persones tan enyorades com per exemple Prat de la Riba, o Cambó. Hem anat sempre mancats d’aquella seva tradició. I d’aquella incidència seva en la cultura, en les finances, en els plans educatius, en les obres públiques, en el foment de l’art. Som allò que l’educació ha fet de nosaltres. L’estudi per l’estudi, ensenyar a estimar el saber i les seves formes. Ser decent. Però hem davallat fins aquí i tenim això, encara. Tutors, no tots és clar, repartint el resultat de la feina de tot un curs en calça curta. És que fa calor, sents que diuen.

Memòria, llenguatge

Hem vist, i hem permés, encimbellar-se a la notorietat persones sense cap mèrit i que han resultat, i resulten, ser nocives i tòxiques per al comú de la societat. Vegin el programa Singulars d’abans d’ahir a la televisió. Ah, Emilio Lledó. Quin gran bé no faria si la notorietat l’haguessin assolit persones com ell. Som fets de memòria i de llenguatge. I tanmateix el model que s’ha imposat és aquell que preconitza mirar de fer-la ben grossa perquè anant bé tot quedarà en l’oblit i les culpes no seran mai pagades. Estem prenyats de malifetes i de delinqüents públics. I el mal és voler arribar a ser com ells. No és l’economia el més important malgrat el que vulguin fer-nos creure. Hi ha vida més enllà de la follia econòmica. Venim de Grècia, cal recordar-ho. No d’aquesta Grècia d’ara, però sí de la primera i som allò que ells ens deixaren per més que ens esforcem a fer veure que no. Memòria, llenguatge. El Singulars amb Emilio Lledó, de tant en tant el consol d’algun programa de televisió. Per emmarcar. Lledó, 84 anys i tan jove. Autèntic model.