Un ésser malsà

Consciència i reflexió. Impulsos refrenats. Que ens diguin enzes, tant és, però no queda cap altra cosa sinó complir contra els qui no compleixen, contra els tramposos, contra els nou-rics adventicis i avantatgistes. Complir cada cop més. La llibertat com a fita. T.C. Competir internacionalment sempre que no sigui contra Espanya, l’Espanya avantatgista. I Duran, quin absurd. Duran sí que és un absurd i no l’agència tributària catalana independent. Duran absurd, quin absurd d’home, tan orgullós i tan pagat d’ell mateix. Donin-me un exemple de cosa absurda, demano aquest dematí a classe. I, a l’acte, ple de mans alçades que diuen i exclamen com un sol home: DURAAAAN!!! Sí, Duran i Lleida com a màxim exponent de cosa absurda. La realitat qualla i s’imposa i ja no és tan sols una idea. Fins i tot entre els adolescents. El nostre absurd queda definit per l’existència entre nosaltres d’un ésser com Duran que, a més, té responsabilitats de govern. El mal abunda al món. I no resulta cap font d’alegria orgullosa. Duran no ens alegra la vida. Duran és malsà. I tòxic. Tant a prop ja el dia dels Innocents. I fa el mal pel sol plaer de fer-lo.

Ganes de desassossec i de deixar de refrenar i reprimir impulsos.

Més ben vestits

Són coses lògiques la queixa i el malestar. Veure que al teu voltant tot va a pitjor i que les condicions de la teva feina esdevenen de cada cop més precàries, si és que això és encara possible, no ajuda precisament a complir amb alegria i bon humor els reptes quotidians. No formo part de cap assemblea entre d’altres raons perquè en aquestes assemblees mai no es parla d’allò que a mi em sembla fonamental i que, de fet, és l’única cosa que m’interessa, la llibertat de Catalunya. Si Catalunya fos un país lliure i no ocupat, hauríem tingut uns altres mecanismes de defensa i el pitjor segur que ja hauria passat. Però no, d’això mai no se’n parla. I sempre s’actua al dictat d’aquests sindicats que continuen parlant de Govern Central com si res, com si tots els mals no vinguessin del fet de dependre de les decisons i actuacions d’un tal govern. Però és que, a més, Central ¿en relació a què? El terme Govern Central inclou l’acceptació tàcita de ser pura perifèria. I això em fa molta vergonya, molta. I em deprimeix. No formo part, doncs, de cap assemblea, però avui una part important del professorat dels centres públics de secundària han actuat una vegada més contra la situació de col·lapse del sector i contra l’escurçament de recursos -no suporto la paraula “retallades”, tan desgastada, pobreta. És cert que hi ha, i hi haurà, menys mitjans per a l’ensenyament i també per a moltes altres coses, i que tot va a pitjor. I és cert que l’ensenyament és una peça clau per al futur d’aquest país i de qualsevol altre país. El rebot del professorat és lògic, doncs. I vet aquí la inscripció a la samarreta groga: Per un ensenyament públic i de qualitat. Sí, públic i de qualitat. Molts professors avui han lluït aquesta samarreta groga. Fins i tot per fer classe. I, és clar, aquesta sí que no em sembla la manera més adient de reivindicar cap qualitat. Si fas classe amb samarreta, la qualitat decreix. Segur. Decreix més encara. La fas decréixer amb aquesta samarreta. Samarreta com a uniforme del professorat. I tret de la llengua emprada, cap esment de catalanitat a les assemblees. Amb la llengua de vegades no n’hi ha prou. Tampoc cap esment a l’elegància. L’elegància que consistiria a fer les classes cada cop més ben fetes i cada cop més ben vestits. Patim també una enorme decadència dels aspectes formals. La samarreta tot ho degrada i afegeixes, així, més degradació a la degradació. Samarretes que no lliguen gens amb cap reivindicació de qualitat. I jo m’estimo aquest ofici. Potser massa.

Caritat, la gran paraula

Cap sorpresa davant l’aparició de la crida del Barça a ser “solidaris” amb la tragèdia de Qatar. “Solidaritat” és la gran paraula. Equivocada, naturalment. La solidaritat sempre comporta un grau o altre de reciprocitat. I aquesta reciprocitat és impossible quan es tracta d’ajudar els qui ho necessitin. El qui ho necessita no està en condicions de ser recíproc. No pot. Diumenge hi hagué un cop més aquest espectacle televisat de la “solidaritat”. Maratons. Pell de gallina, però de vergonya. Poc respecte per als pobres o per als necessitats. “Solidaritat” mediàtica. Papanatisme ambiental i galopant. Cofoisme. Gran germà. Publicitat. Tranquil·litzador de consciències. Aquest món on vivim fa tot el possible per amagar, en canvi, la gran paraula, la paraula que ens salvaria. Caritat. Deu sonar massa cristià, no ho sé. Suposo que caritat és una paraula que deu sonar massa cristiana, o massa religiosa. No ho sé. A més, és clar, la caritat demana discreció, anonimat. Donar a canvi de res. Ni tan sols a canvi que se sàpiga que has estat tu que has organitzat el gran espectacle. Espectacle “solidari” del qual trauràs tot el partit que puguis. No. Hem de ser discrets. I ho sento, però una de les paraules que menys em crec de totes les paraules que ha imposat aquesta societat dominada pel relativisme és la paraula “solidaritat”. Sí que em crec, en canvi, la caritat de Càritas, per exemple. I d’altres organitzacions que treballen, i molt, sense afanys de reconeixement mediàtics de cap mena. Caritat, caritat és el mot. Amor, desinterès. Donar a canvi de res. Donar sense ésser vist. El forat on som, però, deu massa profund.

Ànima d’ànimes

El coneixement és transmissió. I, per radicals que siguin, tant si parlem de progrés com d’innovació, sempre hi ha present la tradició. Els Mestres han de protegir i imposar la memòria. Els “progres” d’avui, negant la tradició i carregant-se-la, han pretès viure sense passat. Falsa progressia sense memòria. I així som on som. La Torà impartida a Moisès i els Salms inspirats a David. No em parlis, no em diguis res, mentre t’interrompo. L’ànima de l’ànima. Un professor potser no pot aspirar a cap títol més honorable: ànima d’ànimes. ¿On som avui? Quan arribarem a l’altre món, ens demanaran: ¿qui ha estat el teu professor/s, i que n’has après? Lasciu desig de puresa. L’alegria com un casa per a l’esperit que la tristesa envia, però, a l’exili. Petites dosis de joia a través del misticisme.

Oriol Pujol nega discrepàncies entre UDC i CDC pel pacte fiscal. Senyal que n’hi ha.

Rajoy diu que Catalunya no està en fallida. Senyal que devem estar-hi.

Viatges mentals. Nomadisme cerebral. (V-M).

L’única cosa que importa

L’article En terra natal, d’Steiner. Queda’t a casa, treballa i fes coses que puguem mesurar. L’impediment és el matrimoni: les dones no tenen ni idea d’aquestes coses (Nietzsche, un cop més). Nietzsche el foll. La carta promesa al professorat. L’autèntic escriptor ha de “ser capaç de ser pobre”. Un clàssic del desencantament. Vivim desencantats. Record de la catedral d’Anvers i el Davallament de la Creu, de Rubens. Època en que no tan sols cauen els ídols, també l’hàbit de la fe ha caigut. Ens hem quedat sense res i l’únic Mestre autèntic és la mort. Està bé, però, que se sàpiga que ser un professor vàlid és ocupar un lloc al llinatge de Kant, Nietzsche, Nabòkov, Bloom i el mateix Steiner. Gratitud per la meravella que és la literatura malgrat la senyora Stocker que desencadena la revolta en preguntar l’única cosa que importa: ¿Es ven bé aquest autor? Sí, malauradament l’única cosa que importa. Consagració de la primavera. Llenço llavors quan faig classe. I m’espero després a veure qui les encalça, qui les entoma. Els qui ho fan, aquells que en fan o pensen fer-ne alguna cosa, penso, aquest són els que sobreviuen. Els altres, pfff. Eros, ensenyament, seducció. Termes inseparables. Esforç, dedicació. Animals moribunds. Roth. El sexe és també venjar-se de la mort. ¿Qui assetja qui? Didactisme com a destí. Gràcies Steiner. Gràcies per ser-hi, encara.

L’afegitó dels més petits. L’essencial és invisible per als ulls. Només hi veiem bé amb el cor. (El Petit Príncep, el més gran segurament del llibres petits).

Herència

Dematí de dissabte en què no faig res. Lent pas de les hores. No acaba de fer un dia clar. Ventet. No faig res i tinc un munt de papers per corregir. La feina de cada any en arribar aquestes dates. Constatació que tenen un avantatge cert aquells que han anat creixent i han pogut veure, a casa, els pares asseguts amb llibres a la mà. Les estones de lectura dels pares. Els nois, i les noies, tendeixen a fer allò que veuen fer a casa. Si, a casa, els teus fills veuen que tu llegeixes, es molt més fàcil i probable que ells també ho facin. Herència de l’hàbit de llegir. Una de les lleis més boniques de la nostra espècie és que allò que no s’admira s’oblida.

Descanso uns dies d’Ulisses i llegeixo Lear. Quina duresa de cor! Llegir és tornar a llegir.

Com un missal

¿Sabeu per què tenim el nas al bell mig de la cara? Doncs per poder tenir un ull a cada costat i així poder clissar allò que el nas no pot flairar. No. No ens hauríem de fer vells abans d’haver-nos fet savis. El Bufó de Lear, quin personatge impressionant. Tragèdies, volum I. Com un missal. Bellesa de l’edició de la Biblioteca Pompeu Fabra/Destino. Amb coordinació lingüística de la benvolguda Carme Arenas. Shakespeare no s’acaba mai. Hi és tot. Hi som tots. ¿No pot saber un ase quan és el carro que estira el cavall? Magnífica imbecil·litat del món que, quan estem malalts en la fortuna (sovint per culpa dels excessos de la nostra conducta), donem la culpa dels desastres al sol, a la lluna i a les estrelles, com si fóssim canalles per necessitat; beneits per obligació celestial; miserables, lladres i traïdors per les influències de les esferes; borratxos, mentiders i adúlters per una obediència forçosa als dictats dels astres, i tot allò que ens fa dolents, per un impuls diví. Paraules d’Edmund, un dels dolents. La maldat és lúcida. I Lear com un missal.

I no penso parlar del partit d’aquesta nit. Ni de res del que l’envolta. Un poc de fastigueig. Plebs de financers, jutges, banquers, empresaris diversos, diputats. Els fan falta gols, a aquesta mena de personatges. Gols per justificar-se, per encobrir-se. De vegades resulten ser molt més plebs, i xusma i turba, personatges d’aquesta mena, per incapaços, que no pas la mateixa massa del poble baix, que amb això darrer ja se sap què passa i ja hi comptem. ¿Per què tenim el nas al bell mig de la cara, si no?

El mur de Kafka

Em sembla que finalment ja sé, ja puc dir, per què estimar em resulta tan difícil, per no dir impossible. Estimar és tenir cura de 2 ànimes, diu Sostres. No ho sé segur perquè 2 em semblen poques. Però vaja, en tot cas, si l’afirmació de Sostres fos certa, ja sé la raó per la qual fins ara mai no me n’he sortit. No sé tenir cura ni de la meva. Ni en sé ni n’he sabut mai. I comença a fer-se cada cop més tard, més tard. Sí. Començo a albirar el mur, aquell mur fantàstic de Kafka. Quan arribes al mur ja no hi ha res a fer i és inútil que intentis cap cosa, ni tan sols fer mitja volta. El gat, aleshores, se’t cruspiria i res no hauria canviat. El destí és aquell mur de Kafka. Aquella petita faula. I, mentrestant, estimar, gaudir, desitjar. I conspirar. És hora ja, també, de conspirar.

Espanyol assimilat

La Catalunya institucional no era al Cercle del Liceu ahir. Era al TNC. Per cert, que aquest dematí he passat dos cops la intervenció d’11 minuts de Puyal en rebre el reconeixement. Silenci total, a l’aula, aquests 11 minuts. Les paraules de Puyal quallen entre els adolescents i això és bo, molt bo. Han de canviar, però, tantes i tantes coses a més a més. Tret d’aquest matís, però -que al Cercle del Liceu, ahir, no hi havia la Catalunya institucional-, em faig del tot meu el comentari que deixà en aquesta pàgina, J.B. Sí, Vargas Llosa ha esdevingut un ser nociu, tòxic i destructiu. Ofensiu. Hi ha, tot i així, aquesta certa Catalunya, no exactament la institucional, que premia i afalaga aquest escriptor vanitós. El Cercle del Liceu, per exemple. Alta burgesia espanyolitzada i espanyolista. I és veritat que m’agradà, ja fa molt de temps, llegir La ciudad y los perros, La tia Julia.., Pantaleón y las visitadoras, La verdad de las mentiras (mosaic de bona crítica, sí). I algunes coses més, fins i tot. Ara, però, ja no el suporto, i veure’l o sentir-lo em treu de polleguera. Sí, és un ser que em fa ràbia i ja la seva cara, i no tan sols la seva cara, també la seva veu, igual que a J.B., em resulten del tot repulsives. Repel·lents. Hispano-peruà Vargas Llosa amb casa a Manhattan, que vés a saber ara en què creu, un cop abandonada tota idea de transcendència. ¿En què deu creure aquest senyor? En una única idea d’Espanya, per exemple, la de l’Espanya imperial que ens té com a colònia conquerida i ocupada. En això creu aquest personatge tan pagat d’ell mateix. No hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes com un espayol d’esquerres. Això és veritat i està molt bé. I està molt bé que ara defensin el seu himne, és clar. Els honora com a espanyols. No hem après encara aquesta lliçó. Una lliçó que digués que no hi ha res que s’assembli tant a un català d’esquerres com un català de dretes. I si dius que et sents tan català com espanyol és que ets espanyol. I no passa res. Però totes dues coses alhora no poden ser. Cercle del Liceu. Per cert, Vargas Llosa no ha renunciat encara a la seva nacionalitat peruana, ¿eh que no? Se l’ha de considerar, doncs, un espanyol assimilat.

¿A vostè li diuen escriptor, oi?

Arribat de Barcelona. Capvespre dels premis de l’Associació El Matí. Palau Robert. Sala plena a vessar. Acte important. Paraules del director Joan Safont, que presenta el nou web dels diari. Novetats. Aquest diari ha de créixer. Paraules també, i sempre encertades, de Quim Torra, que presenta els premiats d’enguany. Anna Punsoda i Josep M. Espinàs. L’eloqüència d’ambdós. I l’agraïment. Punsoda diu que acaba de descobrir -és clar que és molt jove- la finitud de les coses i dels éssers. La seva rialla i la seva prosa impagables. I Espinàs, 35 anys d’article diari, 85 llibres publicats, tota la vida per al país i la llengua. El seu exemple. I la seva anècdota. ¿A vostè li diuen escriptor, oi? Sí, em diuen escriptor. El que sóc no ho sé, però em diuen escriptor. Aplaudiments encesos, és clar. I més aplaudiments quan el President de l’Associació, Josep M. Huguet, clou l’acte. Amb Sales i els seus personatges, Trini i Cruells, com a protagonsites del discurs i com a exemples i models. Concòrdia i llibertat d’una vegada. Prou de plats pel cap. ¿Com ens ho farem? No hi ha cap altre camí. I El Matí hi serà.

Abans, a midgia, dinar amb Salvador Sostres. Quant de temps sense compartir taula i estona. Sense pressa, a més. Sempre deutor de la seva generositat. Molt bon restaurant. MIL921. Trobava a faltar aquestes converses. I aquestes rialles. Riem del mort i de qui el vetlla. Ja tocava.

Navarro, quin ser tan petit. I com ha esdevingut de petit el partit que representa que lidera. Vull estalviar-me d’escriure’n el nom. Vergonya. Eleccions anticipades. I que aquests partits espanyols no passin de 25 representants. És clar que el segon equipament del Barça, Déu n’hi do. Em semblaria molt fort si es confirma. Massa.

S’acaba un dia d’anar molt amunt i avall. I no hi estic gaire acostumat.