Anar molt a poc a poc, sense cap pressa. Tant és que no l’acabis fins per Nadal. Has d’arribar fins al final aquesta vegada i amb totes les remarques que calgui i llibretes plenes de notes preses. Com aquestes d’avui. I que no t’importi tant l’argument com la fiblada intensa de segons quins girs, de segons quines frases. Ritme de 8 o 10 pàgines diàries, no cal que siguin més perquè aleshores et perdries i abandonaries tal com ja feres en el passat. L’Ulisses de Joyce i de Mallafrè. Però, ¿què hi diu Shakespeare? “Diners a la teva bossa” (Iago). ¿Sap quin és l’orgull dels anglesos? ¿Sap quins són els mots més satisfets que sentirà d’un anglès? – Que al seu imperi mai no es pon el sol. – No, això no és anglès. Ho va dir un celta francès. Jo li diré de què s’envaneix amb més orgull. De poder dir: Estic en paus. ¿Ho entén? Dictats del sentit comú, del seny.
Ben diferent, tot plegat, d’aquesta terra nostra. Terra de préstecs i espolis. I de poc seny.
