Cavalcada d’ignorància

M’havia passat per alt, però Santi T. me’l fa a mans. Article de Gabriel Magalhaes a L.V. de diumenge passat. El fado del professor. Impagable i quanta veritat s’hi amaga. I encara després quan tornes a casa et trobes que cal recomençar la negociació perquè la teva filla es desconnecti de tots els cables i accepti de llegir plegats. I això cada dia. Veritable tasca de pare. Perquè després a les aules passa el que passa. Diguin-me el nom d’un gran escriptor rus, el que vulguin! Resposta: silenci. I el nom d’un gran escriptor italià. Silenci. I un d’alemany. Silenci. Diguin-me el nom d’algú que hagi fet canviar el món. Respostes: Obama (tot i que d’aquest encara no sabem si ha fet canviar res). Doncs l’altre, com se deia, sí, Bush; o el paio aquell de l’Iraq, Sadam (qui se’n recorda, ja). O el de Líbia. Hitler, diu algú. Silenci. Alumnes valuosíssims i tots amb una missió, una missió que ignoren. Horitzons humans. La ignorància que denoten, però, no és culpa seva. La seva ignorància és la nostra ignorància. La feina que hi ha és enorme i consisteix a construir a poc a poc un mínim abecedari cultural. Preocupació per la gran cavalcada d’ignorància que estem organitzant a Occident  que afecta sobretot la joventut. Analfabetisme que sap llegir i escriure, però que ja no llegeix ni escriu. Societat de la imatge. Cinema (però quin!), televisió, publicitat. Coses totes elles que mai no tindran la mateixa potència d’una societat assentada damunt l’alquímia de la paraula escrita. La televisió, per exemple, sobretot la de consum massiu, no crema llibres tal com feia la Inquisició, però crema l’intel·lecte de les persones. I hi ha després l’accelerador de partícules que és Internet i l’escuma en què tot queda convertit, pitrera blanca del mar ombrívol. Molts joves, potser la majoria, s’alimenten tan sols de palimpsestos informàtics. Caverna contemporània on dibuixen altre cop bisons amb llapis virtuals, com els que serveixen per signar els rebuts de les targetes de crèdit. Monotonies desèrtiques. El fado del professor. ¿Es pot parlar i escriure bé la llengua pròpia sense el sentit ètic de la pulcritud? ¿Com es pot ensenyar matemàtiques a algú mancat de la capacitat d’estimar l’exacta veritat de les coses? Deu ser cert que la glòria d’Occident començà amb Gutenberg i acabà amb la invenció del comandament a distància del televisor. I així, el recent suspens dels alumnes de 4rt d’ESO (16 anys) en llengües i en matemàtiques no pot sorprendre exactament ningú. Suspens lògic. I no només dels alumnes afectats. És un suspens i un veritable fracàs de la societat del relativisme que hem anat construint des de fa ja massa temps i les més que lamentables imatges de la Barcelona en vaga semblen també confirmar-ho. El mal veritable és la ignorància.

No pas per Lolita

Lolita em sembla una gran novel·la. I una més que apreciable pel·lícula. La de Kubrick, vull dir. Després hi ha tots aquells que han tractat Nabòkov d’immoral i de depravat, o gairebé. La seva defensa, tanmateix, em sembla lúcida i definitiva. No, el que és clar no és el meu sentit de la immoralitat pel que fa a la relació Humbert Humbert-Lolita; és el sentit de Humbert. A ell, l’importa, a mi no. A mi se me’n fot la moral social, als EUA o a qualsevol altre lloc. I, sigui com sigui, els casos d’homes de més de 40 anys que es casen, o s’ho fan, amb noies de menys de 20 no tenen res a veure amb Lolita. A Humbert li agradaven les noietes, i no simplement les “jovenetes”. Les nímfules són molt poc més que nenes, no són estrelletes ni “gatetes sensuals”. Lolita tenia 12 anys, no 18, quan Humbert la conegué. I potser caldria recordar que, cap a l’època que ja en tenia 14, Humbert s’hi refereix com a la seva estimada que envelleix. I és Humbert per qui sentim pena al final. I no pas per Lolita. Bé.

Hi ha el dietari que Piglia publica, de tant en tant, a la premsa. L’altre dia, en què parlava d’un amic o d’un conegut seu, vaig recollir això: Fa un mes la seva darrera dona (s’ha casat 4 vegades) se n’anà de viatge i tornà al cap d’una setmana. Ell, però, no s’havia adonat de la seva absència. M’agraden, sí, les coses que escriu Piglia. I penso ara en El Darrer Lector (en castellà), per exemple.

Noi, obre aquesta porta

El missatge de la jornada de vaga és que no hi ha missatge. Només ràbia i vergonya. Vergonya dels piquets de delinqüents. I ni un que parli en català, és clar. Pèrdua de temps i de diners. I no pagaran les destrosses. Ni la de l’Starbucks ni cap. Ja ho sabíem. ¿Continuarà, el Govern d’Espanya, subvencionant els sindicats? Peluts, encaputxats i gent de poca dutxa. Aquest nivell i aquesta estètica. Aquesta gran fatalitat. Més farmàcies de l’ànima i per a la l’ànima, si us plau. Cal fer neteja, una neteja profunda.

Nabòkov em fa anar cap a l’Ulyses, aquesta lectura sempre incompleta. La visió de la mare de Dedalus a la pàgina 14 de la versió de Mallafrè em transporta a l’escena crucial de la (meva) existència: Els ulls envidriats, mirant de fit a fit des de la mort, per sotragar-me i doblegar-me l’ànima. Només a mi. El ciri espectral per donar llum a la seva agonia. Llum espectral sobre la meva cara torturada. I els seus ulls damunt dels meus per fer-me caure. L’amarg misteri de l’amor. Del de veritat. Servidor d’un servent.

Tarda de llum. Manifestació al Passeig de Gràcia. Càlida llum del sol esplaiant-se damunt la mar en calma. Delícia.

Confirmació de la trobada de dilluns. Agafarem una gloriosa borratxera que espaterrarà els druïdes druídics (Joyce). I ens ogefarem. Noi, obre aquella porta, si no et fa res.

Peixet per als sindicats

No és no treballant que les coses s’arreglaran, sinó treballant més i més els qui encara tenim feina. Demà hi haurà gent, no sé quanta, que donarà peixet als sindicats. Peixet. Peixet per als sindicats espanyols. S’hauria d’abolir l’anomenat dret de vaga. Però, mentre n’hi hagi, em declaro en vaga contra aquests sindicats, contra els esquenadrets relativistes que el que no volen és cap esforç ni compromís de cap tipus. Contra la cultura de la subvenció generalitzada i desmesurada. Faré vaga contra el mal gust i contra la mala educació que suposa el fet de tallar el trànsit de carrers i carreteres. Vaga contra la manca d’ordre i de disciplina, contra tant d’absentisme injustificat, contra la manca d’il·lusió, contra el món decadent i sense valors en què vivim i contra el xantatge emocional d’aquesta certa esquerra esquerdada i demagoga. Em declaro en vaga contra tota aquesta porqueria desfassada i anacrònica. Vaga contra la ignoràcia generalitzada i l’orgull de què tants en fan bandera. Vaga contra les trampes dels poderosos adventicis que després la “justícia” no castiga de manera prou exemplar. Treballaré demà. Compliré el meu horari i la meva obligació. I avisin-me, si un cas, quan la vaga o el que sigui la convoquem contra Espanya, contra aquestes veritables aigües podrides que tot ens ho xuclen. I ja en parlaríem aleshores.

Com un rellotge sense agulles

Dinar amb en Pep Quintana després de més de 2 mesos. Entretingut i divertit com sempre. Duu el bigoti mig enrogit d’haver jugat, es veu, amb henna marroquina. Quina gràcia! M’ensenya 2 contes que ha escrit. 2 contes de 2 pàgines cada un. Magnífics. Sintètics. Llengua afilada i precisa. De vegades no cal allargar-se tant com semblaria perquè, al capdavall, si ets un maníac dels rellotges, les agulles se te’n desprenen, el temps se t’acaba menjant i arriba un dia que ja no et despertes, és clar. El temps com un rellotge sense agulles. I el sol que cada cop escalfa més. M’agrada prendre’l i no em molesta si a la vora n’hi ha d’altres que prenen també banys de sol. Em disgusta, però, i ja fa temps que vaig deixar de fer-ho, submergir-me en una piscina pública on se t’hi ajunten altres persones que no coneixes de res. O potser sí, però tant és. Com a Nabòkov, em fan pensar en les horribles banyeres públiques japoneses, plenes d’una família flotant, o d’una filera apegalosa d’homes de negocis.

Vulgaritat filistea

Alguns diaris de Barcelona sovint s’excedeixen moldejant la realitat al seu gust i caprici, llegeixo a Twitter. La realitat. Ja poden esforçar-s’hi, ja, els de Barcelona o els d’on sigui. No es pot moldejar la realitat. No es pot moldejar ni que el públic sigui tan papanates com és. A la realitat, ens hi podem acostar cada cop una mica més, però mai no podem acostar-nos-hi prou perquè això que anomenem realitat és una successió infinita de passes, de nivells de percepció, de falsos sondejos i, al capdavall, resulta que és inextingible, inabastable. Podem arribar a saber cada cop més sobre això i sobre allò, però mai no pot saber-se tot sobre cap cosa. La resta és il·lusió i no té remei. Per això han deixat d’interessar-me els grups de la mena que siguin, els moviments, les escoles literàries, i només l’individu m’interessa. Encara que es tracti del nou director del Banc Mundial que Obama acaba de nomenar. No sé ni com se diu, per cert. Tant és. Ara, a més, ja fa dies que no es parla de la crisi del deute. Potser ja no n’hi ha, ni de crisi ni de deute. El fet és que no se’n parla i no tinc manera de saber si es tracta de res real o no. Vulgaritat filistea. Interessos materials, tan sols. Setmana de crèdits de síntesi. Potser tot plegat no serveix de gaire, però hi ha més temps a disposició. L’ocupo amb Nabòkov, refugi d’aquestes tardes darreres.

Entelèquies

L’art no és mai simple i és sempre fantàsticament complex i enganyós. L’obra d’art no ha tingut ni té cap importància per a la societat. Només té importància per a l’individu. Només el lector individual importa. Ni grup, ni comunitat, ni massa, ni xusma. Cap mena de consideració envers aquestes entelèquies. Vaig aprendre de Nabòkov i de les seves Opinions Contundents a posar males notes als estudiants que usen el terme espantós de ras i curt, o simple, a l’hora de comentar l’estil de Flaubert, per exemple. O el de Pla. L’art és la complexitat màxima. I potser també l’engany. I la sàtira és una lliçó. I la paròdia, un joc. I ni a això no arriba Polònia. I ja no diguem Crackòvia! Entelèquies.

14 anys i amb immersió

Ja fa temps que, si al llarg del dematí tens ganes de fumar, has de sortir a fer-ho fora del recinte escolar. Bé. La veritat és que surts 2 o 3 cops. I de vegades et trobes amb coses que et prens rient tot i que, de gràcia, no en fan gens. Com l’altre dia aquell noi vestit de qualsevol manera que no coneixies de res i que se t’acosta i et diu tú eres profesor o algo, ¿no?, naturalment amb l’habitual tuteig que fa al cas quan cert tipus de gent s’adreça a d’altres de molta més edat i amb qui mai no han parlat i ni tan sols vist. Te’l quedes mirant uns segons, més que res per assegurar-te que efectivament no el coneixes de res, i li dius ¿que no sap parlar el català, vostè? Es que soy de Cádiz, et contesta. ¿I quan de temps fa que viu aquí?, demanes. 14 años, et diu, y mi madre es catalana catalana (sic), pero a mi me cuesta hablar en catalán. Vaig acabar de seguida: ¿vol dir que el que li passa no és en realitat un problema d’intel·ligència i que vostè és un poc curt, per no dir directament tonto? I aquell noi vestit de qualsevol manera i que no arriba a la vintena d’anys no sé ni si em va entendre i la qüestió és que se n’anà sense dir res més. No mentia, el noi. No li ha calgut mai, al llarg dels darrers 14 anys, parlar enlloc el català. I segur que ha passat per la immersió!

Els llimbs

Una estona de Commedia, aquesta tarda. La versió de Mira. L’infern. La visita a tots aquells que, sense haver pecat, no han pogut accedir al Paradís perquè visqueren, en general, abans del naixement de Jesús i no pogueren, per tant, ser batejats. Viuen als llimbs, segons el Dant. Hi ha el mateix Virgili, i Homer, i Sèneca, i Euclides, i Eneas, i Tales, i Ovidi, i tants d’altres. La pena és viure en el desig permanent, i sense esperança d’acomplir-lo mai. ¿Som als llimbs, encara?

El joc de ser altres

El joc de jugar a ser altres. Ja de jove, a l’hora de jugar a futbol, mirava de fer-ho, no com jo mateix potser ho hauria fet, sinó com veia que ho feien Rexach, Marcial o Martí Filosia, per exemple. Un dia em donava per ser un i l’endemà l’altre. Gairebé mai jo mateix i sempre una barreja. I així amb tot. Tastaolletes. Tenir idees pròpies. Sensació que mai no han estat meves les idees que he tingut, gairebé com aquests que com a molt tenen una sola idea al dia i que tot i així és com si no en tinguessin cap perquè mai no la duen a terme, no la posen en pràctica. M’hauria agradat ser a la UB l’altre dia i tornar a sentir Emilio Lledó, un dels professors que més recordo i de qui més vaig aprendre, em sembla. Aquelles classes sobre Plató, els dissabtes a la tarda! Escriure sense pensar. Tot pot arribar a tenir un significat. Fins i tot allò que escrius sense pensar. ¿És possible escriure sense pensar? ¿I que t’arribin a passar coses que has escrit sense pensar? ¿Pensen, els qui escriuen els horòscops? ¿Qui som, en realitat? Avui, per exemple, estic content que hagin matat Merah, que no era cap persona. M’ho noto, que n’estic content. No jugo, ara mateix, al joc de ser altres.