He hagut de tornar a Vila-Matas per fer una mica de pell morta. Una vida absolutament meravellosa. Necessitat, durant uns dies, d’esdevenir pell morta. Misèries i trampes de l’amor. Pura bancarrota emocional un cop enderrocades les fonteres de la consciència i esdevinguts, aleshores, folls. Pell morta i ironia a penes controlada. ¿Per què no pensar que, allà baix, hi ha un altre bosc on els noms no tenen coses, lluny d’una vida (meravellosa) semblant a les flors de l’Àrtic, que no existeixen?

Potser sí que, en realitat, la veritable realitat no deixa de ser la realitat d’un mateix. Tempestes a Londres, Zurich, Dresde. Col·leccionista de tempestes i de pell morta i entumida.