¿Pot ser salvat, encara, el llenguatge?

Cert malestar en llevar-me, aquest dematí. Sense notícies de J., d’altra banda. ¿Pot ser salvat, encara, el llenguatge? Una cosa que mai no he aconseguit és que els fills s’interessin per la premsa, per la lectura dels diaris. No hi hagut manera i no és pas que no m’hagin vist fer-ho ni parlar-ne. Tampoc és que siguin uns grans lectors de la literatura general, però amb els diaris, fins ara, no hi ha hagut res a fer. I això que ja comencen a tenir una edat. Uns alumnes, d’aquests que ja són grans, guanyen el concurs musical de nous talents. Per molts anys!, perquè són molt bons. Es diuen Estrip i potser faran carrera. Ignoro, però, si són gaire lectors de diaris.

Sessió gegantera i castellera, la tarda i el capvespre d’ahir. Sensació que tant una cosa com l’altra són els veritables referents culturals de Catalunya. Gegants i castells. I res, o gairebé res, per a la pobra sardana. Pel que fa a la resta, tant és. Tant és perquè totes les opinions ja són iguals hores d’ara. No hi ha opinions, per tant. ¿Pot ser salvat, encara, el llenguatge?

Hi ha l’article de V.P. a L.V. d’ahir, diumenge. L’estat de la plaça pública. No hi diu gran cosa de nou, però sí que hi ha insistència a fer entendre fins a quin punt s’ha deteriorat la idea de la transmissió del saber i dels valors.I de fins a quin punt falla allò que anomenem cultura general i la curiositat elemental pel coneixement i pel fet de llegir com a lloc central de la formació de l’individu. Igual que el fet de memoritzar a les aules o de dibuixar a les escoles d’art. I el respecte pels qui eduquen i ensenyen perquè són els qui més saben i per això eduquen i ensenyen. Igual que la figura del pare, la del professor ha passat de ser un model, diu V.P., a ser, com a màxim, un col·lega (de vegades, d’acord, per desídia del mateix professor). La veritat és que hi hagué, en un passat o gaire llunyà, un respecte per les persones que sabien alguna cosa. I avui aquest respecte s’ha tornat indiferència i, fins i tot, menyspreu. Totes les opinions tenen el mateix valor.

Sensació, a més, que el poder és impotent. ¿Pot ser salvat, encara, el llenguatge? Qúestió d’amor i qüestió d’educació molt i molt més profunda. Ser com nous Gladiators a les aules, gairebé. I deixar de dissimular com si ens haguéssim estat entrenant tants anys a voler allò que no hem pas volgut. Ni LOGSE, o LOE, ni socialisme. M.Teste, aquest llibre gloriós, parla de la glòria i diu uns mots que em semblen la mar d’encertats. Mots que són com claus: la recerca de la glòria acaba per reduir-nos a voler agradar de manera suficient als altres, i a renunciar a agradar-nos infinitament a nosaltres mateixos, aquest individu que sóm per damunt de tot. ¿Ens agradem prou quan ens mirem de veritat i ens veiem tal com som?