Temps de pamflets

No he llegit Hessel ni penso fer-ho. Ni Indigneu-vos, ni tampoc això d’ara, aquest Comprometeu-vos. On vas a parar! En el millor dels casos, han estat titllats de pamflets i, no sé ben bé per què, però m’ho crec. Tinc ganes de creure-m’ho i em sembla que ja no som en temps de pamflets i que ara la feina ha de ser una altra i molt més profunda. Llegeixo Llovet aquest matí i em deixa tranquil i ja m’hi conformo. L’ecologisme, pel que es veu, és el gran progressisme dels nostres dies. No em faci riure, senyor Hessel, que ja tenim una edat. Cito Llovet i la seva nova lliçó de la més fina de les ironies: “El que cal fer és reciclar cadascú el vidre i el cartó; posar plaques elèctriques a la teulada, encara que costin un ull de la cara i la gent pobra no pugui pagar-se’n ni la instal.lació ni el manteniment; no talar ni un arbre, encara que estigui corcat i estigui a punt d’esfondrar-vos la teulada; somriure al sol ixent i adelitar-se amb els crepuscles policroms; llegir la poesia romàntica i, cosa pitjor, fer-ne de nova (Martí i Pol); encendre candeles i brandar mocadors damunt la barca, a Calella, i bellugar la còrpora, ximplement, al ritme de cançons que, fet i fet, són l’expressió del colonialisme català més execrable”. Hahahaha!