Adminicle

Sensació que la consciència és ja tan sols un adminicle que portem a la butxaca. Adminicle que ens domina i del qual, de cada cop més, depenem. Potser ja no hi serem a temps i potser ja estarà bé que sigui així. A l’ascensor em trobo dues noies -adolescents, lolites- en biquini. Res a dir. O sí, no ho sé. Tant l’una com l’altra mengen una poma i, tot i que són amigues perquè això és una cosa que es nota, viuen els instants que dura el trajecte pendents del que els arriba a través del giny corresponent, talment convertit en la seva consciència. Ni s’adonen que hi sóc. En arribar al pis on van, simplement baixen igual que autòmats, no diuen res, i continuen la seva via, ara una mossegada ara una altra, sense distreure la vista de l’aparell. ¿Han de satisfer-se tots els desigs del jovent? No ho sé, i al final potser resultarà que sí i ja s’ho trobaran. Jo, però, ja no podré adaptar-m’hi. I potser hauré d’aprendre que no valdrà ja la pena criticar res. Al capdavall, deu ser cert que tothom, fins i tot els més immorals, tenim una moral amagada, secreta, encara que només la practiquem amb nosaltres mateixos.