Xammar. La mateixa sala d’espera

Fa 10 mesos d’aquest text. De quan encara no tenia pàgina pròpia i publicava tan sols a salvadorsostres.com. I per això, avui, que fent endreça l’he retrobat, em ve de gust reproduir-lo.

La sensació, de vegades, que no ha passat el temps i que som allà mateix. De fet, ja sabem que el temps és immutable i que no passa i que som nosaltres que passem al seu voltant i després desapareixem i ell continua com si res. En fi. El que vull dir és que les pors continuen essent les mateixes que ara fa 90 anys, quan Xammar escrigué aquelles cartes adreçades a Josep Pla. Posar d’acord els catalans. Aquesta és la gran tasca. Posar d’acord tothom que vol la llibertat. Que primer sigui el país, la nació, i després els models de societat i la forma de l’Estat que volem. Ja ho decidirem després això darrer. Ja hi haurà eleccions i Parlament per donar forma a la llibertat. Aquestes cartes de Xammar a Pla, tan ben editades per Quaderns Crema i Xavier Pla! Va molt bé tenir-les i llegir-les aquests dies de només navegació. El març del 1924, època del Directori de Primo de Rivera, Xammar escrivia que Espanya estava disposada a vendre-s’ho tot a canvi del no-plantejament internacional de la qüestió catalana. Igual que avui. Gairebé 90 anys després, la mateixa sensació. I Xammar, a la mateixa carta, parla dels qui més o menys governaven, o tallaven una mica el bacallà, o si més no s’ho pensaven. I deia que el que passava és que tota aquella gent tenia una por que se’ls enduia i, sobretot, una de molt concreta, integral: no solament els feia por ficar-se en un afer que signifiqués un risc immediat per a la pell, sinó que allò que de veritat és acovardia i els immobilitzava era la perspectiva de tenir de governar. Esperaven, diu Xammar. Esperaven. Però, ¿què esperaven? Esperaven un miracle, esperaven la rifa, esperaven que Abd-el-Krim els tragués les castanyes del foc, i, en canvi, no volien parlar amb ell.

Són sucoses, aquestes cartes, molt sucoses. Pla ho guardà tot i per aquesta raó avui les tenim. Les escrites en sentit contrari, és a dir, les que Pla trameté a Xammar, s’han perdut. El de l’Ametlla, segons Víctor Alba, era el més autèntic i el més mandrós dels periodistes catalans haguts i per haver. El cas és que aquestes cartes no hi són. Vés a saber què en deuria fer, Xammar. Una llàstima, sigui com sigui. I, també sigui com sigui, el cas és que continuem a la mateixa sala d’espera que 80 i 90 anys enrere. Per cert, ¿hi ha, avui, cap Abd-el-Krim?