Tanta mica i tanta prudència

M’agrada llegir-lo i m’agrada escoltar-lo i tan sols he coincidit amb ell un parell de vegades. M’agrada també, i em plau, la seva imatge imponent i poderosa i la seva manera d’estar-se als llocs i els valors que transmet la seva sola presència. Els valors de l’entusiasme i la ironia. I el de la llibertat, sobretot. D’home lliure, en definitiva, amb aquell punt d’escepticisme i de saviesa que el fan encara més atractiu. Havent pogut, a causa de les seves circumstàncies, escollir ser diverses coses -francès o nord-americà, per exemple- un bon dia decidí ser català. Parlo d’Amadeu Cuito (Barcelona, 1936). Nét d’Amadeu Hurtado, gran impulsor d’aquella publicació, Mirador, que avui ens fa tanta enveja, Cuito pertany a aquella generació que encara pogué formar-se segons els models clàssics de l’educació: base sòlida de coneixements generals, preparació per assumir llocs responsables en la construcció i preservació dels valors democràtics de qualsevol país que en disposi i aprenentatge per al desenvolupament de tasques professionals qualificades. Ell no ho sap, però Cuito és avui un dels meus models i un dels meus referents. Català per damunt de tot, i també liberal i cosmopolita. I poliglot recalcitrant. Crida l’atenció la seva trajectòria i la seva vitalitat en aquest país nostre de tantes miques i miquetes i de tanta prudència i de tant i tant anar amb compte de no prendre mal. De tant voler tan sols una mica de qualsevol cosa, tenim a penes el que tenim, i prou: aquesta miqueta de res que ens caracteritza. Nit del foc i del brogit, aquesta nit que ve que no hi seré. L’estiu arrenca. Em compraré Memòries d’un somni, d’Amadeu Cuito (Quaderns Crema). Presagi d’estones d’intens plaer. I no només per aquesta cita de Proust que Julià Guillamon inclou a la crítica que publica al Cultura/s: La vida veritable, la vida per fi descoberta, l’única vida consegüent realment viscuda, és la literatura. No. No només per aquesta frase, sinó perquè ja n’hi ha prou de tanta mica i de tanta prudència.