La felicitat té una oïda molt dura

Només els queda Grècia i Espanya. El socialisme també perd Portugal. No conec amb certesa el pensament polític de Pessoa. Tant és. Pessoa m’entristeix, però de vegades el llegeixo. El Desassossec, per exemple. Gran llibre. Aquest apunt: mai no estimem ningú. Estimem solament la idea que tenim d’algú. El que estimem és un concepte nostre, és a dir, nosaltres mateixos. Bé.

Confesso que sóc dels qui es cregué Carod. No sóc d’esquerres i tanmateix hi hagué un temps que me’l vaig creure. Ens va fer avançar algun pas, però també ens ha fet perdre molt de temps. No m’ha agradat gaire el seu article de comiat, més aviat gens, i no sé com deu tenir la consciència ni si deu sentir-se gaire feliç.

Sembla que s’acaben les acampades. Esmento una nota que em deixà ahir l’amic À.B.: aquesta colla d’indignats tan revolucionaris i tan radicalment poc democràtics i poc meritocràtics. No és cert que siguin una generació molt ben formada; en el millor dels casos, és una generació amb títols. La resta no passen de ser fruit de l’esperit de l’ESO. La felicitat té una oïda molt dura.