Pàgina d'inici » Dietari » Quin destí tan espantós!

Quin destí tan espantós!

La pausa dels divendres. 4 hores buides entre classe i classe. Em faig tallar els cabells i penso que l’estètica és una ètica superior. M’agrada aquesta frase. No es tracta tan sols de vestir més o menys elegant, del fet de fer més o menys goig, d’anar més o menys polit i endreçat. És això, però és més més profund que tan sols això. És el saber estar i el fet de saber que no tot s’hi val a tot arreu. L’adequació a cada instant. No mostrar mai en public ni tristesa ni mandra. Només l’alegria compta. Ens toca ara viure amb menys, amb molt poc o amb gairebé res perquè hi ha hagut un temps que hem viscut per damunt del que teníem. Crisi cíclica dels vicis humans. ¿De què ens estranyem ara? I, sobretot, ¿què reclamem? Espanya ens roba, és clar. Doncs siguem valents i no tinguem por i fotem el camp d’Espanya d’una vegada. I si no, callem. Els qui fins ara han manat i manen són un fidel reflex de la societat que tenim. Aquesta deriva. Cada govern és el fidel reflex de la societat que governa perquè és la societat qui els ha triats i és de la societat, d’on surten. I si no ens agraden, és que no ens agradem nosaltres mateixos. Podem optar per no votar, però no votar és antiestètic i de gent incívica. Absència de formes i tantsemenfotisme global. Tots aquests que diuen que la política no els interessa, o que en passen, ¿què els interessa, en realitat? Regeneració, valors, rigor, compromís, ensenyament, models sòlids i fiables. Escombro un pèl cap a casa, però goso transcriure aquestes frases per acabar: “L’efecte purificador, santificador de la literatura, la destrucció de la passió mitjançant el coneixement i la paraula; la literatura com a camí cap a la comprensió, el perdó i l’amor; l’esperit literari com la més noble manifestació de l’ànima humana; el literat com a home complet i com a sant”. I també: “En un temps en què hom hauria de viure encara fàcilment en pau i harmonia amb Déu i amb el món, comenceu a sentir-vos assenyalat en una enigmàtica contraposició envers els altres, els normals i ordenats; l’abisme d’ironia, descreença, oposició, experiència i sentiment, que us separa dels homes, s’enfondeix més i més, us trobeu tot sol i ja no hi ha comprensió possible. Quin destí tan espantós!” (Tonio Kröger, any 1903, Thomas Mann).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s