De vegades llegeixo Lichtenberg. M’agrada. A Lichtenberg, vaig arribar-hi perquè un dia vaig saber que influí Goethe, Schopenhauer, Nietzsche. I també perquè Vila-Matas de tant tant en parla. Tendim a llegir aquells que llegeixen els qui ens agraden. I així vaig arribar a Montaigne perquè Pla el llegia i l’explicava. Igualment em passà amb Stendhal i amb tots els altres. Recordo que la cadena començà a 19-20 anys quan ja vaig veure que allò del futbol no funcionaria. Recordo que el primer fou Hermann Hesse, no sé per què. Demian, El Llop Estepari, Siddhartha, totes aquelles coses pseudorientals que ara no suporto. Però Hesse fou el primer i a partir d’ell vingueren tots els altres. La cadena encara no s’ha trencat. No he arribat enlloc per mi mateix. No he descobert res ni ningú jo sol. Sempre ha estat a través de la influència dels altres. I així, ara, de vegades llegeixo Lichtenberg. Segurament el representant més important de la Il·lustració alemanya. De fet, Lichtenberg (1742-1799) fou un científic. Matemàtic, físic, astrònom. Totes aquestes coses de les quals sóc un absolut profà. Però al capdavall ell passà a la història com a escriptor d’aforismes (aquests pessics de pensament i de saviesa). Arribà a omplir un munt de llibretes amb anotacions, observacions, anàlisis, ocurrències, reflexions, anècdotes, propòsits, acudits. Mai no és possible acontentar tothom. Una de les lliçons de la història. Tampoc Lichtenberg no té per què agradar a tothom. Però Lichtenberg deia que una nació que vol acontentar a tothom mereix que tothom la menyspreï. I que, si de sobte els homes es tornessin virtuosos, n’hi hauria molts milers que automàticament s’haurien de morir de fam. Encara més dels qui avui s’hi moren. En fi, hi ha molta gent que llegeix simplement perquè no li calgui pensar. Servidor n’és un.