Nèmesi

Arribat el dia que serà menester explicar a més d’un què significa el mot nèmesi. Cada any arriba aquest dia. Llegeixo el llibre de Roth que duu aquest títol, però no és pas a aquest llibre magnífic que ara em refereixo. S’acosta el moment de passar comptes, el moment de l’anàlisi de la vostra trajectòria, de veure allò que heu aportat al llarg dels darrers 9 mesos. Analitzeu-vos, jutgeu-vos. Ningú no us suspendrà, tan sols la vostra trajectòria. Recordeu totes les classes a les quals no heu assistit, tots els matins que us heu adormit, totes i cadascuna de les vegades que us heu presentat sense llibre ni cap mena de material. Recordeu les vostres poques ganes de res, i la vostra desídia. No carregueu, ara, la culpa als altres ni exigiu cap dret després de no haver complert els vostres deures. Ningú no us suspendrà i serà la vida, en tot cas, qui ho farà. Per cert, nèmesi és la personificació de la justícia distributiva que puneix tot allò que, o tot aquell qui, excedint la justa mesura, torba l’ordre de l’univers.

Com un ham sense esquer

Sembla que la cosa va baixant, que va perdent intensitat. Passo molta vergonya amb el 30 minuts d’ahir a la televisió. No crec que hi hagi bellesa enmig de l’espectacle que ofereixen els indignats d’aquests dies. O, més ben dit, no n’hi sé veure, de bellesa. No hi ha enaltiment de res, ni pell de gallina. Sensació de pedregar. L’art no dóna ordres, només dóna exemples. No hi sé veure art ni bellesa entre els indignats. Gran fal·làcia, com aquests 30 minuts d’ahir. La bellesa potser no expressa res, en el fons, però ho revela tot. Llegeixo en una pancarta: “Si no ens deixeu somniar, no us deixarem dormir”. Fantàstic! Quin gran nivell! Quina gran amenaça, aquesta frase que ho revela tot! No estimen res. Ni l’art. Ignoren que de totes les mentides, la de l’art és la menys fal·laç, la que menys enganya (Flaubert). O que l’art no té res a veure amb la misèria que pugui tenir un país, ni amb la seva situació social, ni amb l’economia (Pla). Tot el que puja, baixa. I sembla que tot això va perdent intensitat. Sortosament, perquè són com un ham sense esquer.

Model i marca

El futbol et torna el qui li dónes. La vida segurament també t’ho torna. Model Barça, model Guardiola. No cal que siguis del Barça, això tant és. No cal ni tan sols que t’agradi el deport. Però hi ha aquest model de fer les coses, aquest model d’actuació, aquest model de compromís. Model Barça com a model de país, de nació. No cal que t’agradi el futbol, ni tan sols el deport. I és igual que siguis de l’Espanyol o de qui vulguis. No es tracta d’això. Es tracta d’una manera d’entendre la teva feina, de la teva manera de ser al món, de tot allò que pots aportar-hi, del teu esforç, del teu compromís, de la teva il·lusió i de la de tots els qui estan al teu voltant. De la teva generositat i de la teva alegria. No és només el què. És el com. És el gran gest de Puyol, és la ràbia desencaixada dibuixada al rostre de Messi, que mai no havia vist, després de fer el gol del desempat -Messi desencaixat, Messi alliberat-, és la bandera de Valdés, és la mateixa bandera penjant, després, d’una de les orelles del trofeu. És el discurs i la paraula de Guardiola i de tot el seu equip. És ser-hi sempre. I és també felicitar l’adversari quan et guanya perquè ho ha fet més bé o perquè ha estat més de sort. El país és encara lluny d’aquest model que tenim tan a prop i que aquesta tarda i aquest vespre, a Barcelona, tantes i tantes persones aplaudiran i retran homenatge. ¿Del model i de la marca Barça, no podríem fer-ne model i marca Catalunya? ¿Per què no? Estic convençut que la vida també t’acaba tornant tot allò que tu li donis.

No afluixis, Felip!

M’arriba aquest sms de J. C., amic: Indignació per la desobediència a l’autoritat legalment constituïda, indignació per l’acarnissament interessat de l’oposició, indignació per la parcialitat nauseabunda dels mitjans (públics, sobretot). Quant de net queda per fer, encara. No afluixis, Felip! Bravo, aplaudiments, li contesto. No afluixis, Felip. T’insultaran, et sentiràs dir el nom del porc, et demanaran que pleguis, et faran comparèixer al Parlament. No afluixis, Felip. Les places públiques no són per acampar-hi. Ells no ho saben, però això és com totes les modes. L’acampada és una heretgia fugissera que no tindran temps de predicar ni de defensar perquè darrera seu no hi ha cap discurs, no hi ha cap proposta, i tot és pur balbuceig. S’han carregat el llenguatge i la raó i només allò que ells titllen d’antiquat perdura, dogmes raonables que han viscut prou com per poder rebre, precisament, el nom d’antiquats. No afluixis, Felip. Que acampin a la muntanya, o al bosc, o a la selva. O als càmpings, que per això hi són. Però no, ells ho volen tot i ho volen immediatament i sense oferir res a canvi. Tots els drets i cap deure ni cap contribució. Consumidors volubles, fragmentats, desregulats. Molts no són d’enlloc ni vénen d’enlloc. I aquesta gran incapacitat d’estimar en què el relativisme els ha enfonsat. Els acampats, com a sinònim de desganats i de malcriats. No afluixis, Felip. No hi ha ningú content, suposo, amb el funcionament de la cosa pública avui entre nosaltres. El país està trinxat i de la desfeta no se’n salva ningú. La primera culpa és dintre de cadascú de nosaltres, també dels acampats. Hem mal interpretat el sentiment de llibertat perquè en general continuem pensant que la llibertat serveix per a tot excepte per creure. ¿En què creuen, per exemple, els de la Plaça de Catalunya? ¿Què pensen fer quan la foguerada haurà passat? La llibertat consisteix en el fet de poder triar entre creure o no creure. Només el despotisme pot prescindir de la fe, de la creença; però no la llibertat (Tocqueville). La crisi no és només econòmica. No afluixis, Felip!

I aquest vespre, a Londres, que sigui el que Déu vulgui. En aquest cas, la feina sí que ja està feta. I ben feta.

País en pilotes

Sé que no en puc viure al marge, però la política, la pràctica política, l’arena política, em fa més aviat fàstic. ERC, Ridao, s’equivoca prioritzant l’esquerra. Mai no he entès la renúncia, al seu logo, de les lletres R i C. Aquest Esquerra a seques! No em sembla que aquest sigui un temps d’esquerres, o de dretes. Em sembla que aquest és un temps per a Catalunya. A totes dues bandes. La ideologia i el model de societat, ja els farem després. El país és un país ocupat i faria falta, per damunt de tot, girar full dels retrets recíprocs del passat i fer net. I començar de nou. El país necessita CDC i necessita ERC. I els necessita en plenitud. I necessita també, és clar, els independentistes d’UDC i els pocs que hi pugui haver al PSC i a ICV. Només aquesta entesa pot ser vàlida. Però el que passa és que ara Ridao proclama l’esquerra nacional per a les eleccions espanyoles de l’any que ve i Herrera li diu, amb raó i amb tota la lògica del món, que on vas a parar. Em sap greu, molt de greu, la malfiança mútua que hi ha entre CDC i ERC. I crec que així no anem enlloc i no puc evitar per aquesta raó de sentir la mena de nàusea que dic. En aquest fàstic, hi afegeixo també tots aquells qui, havent perdut les recents eleccions, malden per ser batlles del seu municipi. Que sigui legal, no vol dir que sigui legítim. El fàstic que em causa ser governat per un perdedor! Ja ho hem patit prou.

I els indignats, uns quants si més no, ara es despullen. Nudisme a la Plaça de Catalunya. No passa res. La metàfora d’un país en pilotes.

Crítics, però obedients

No és legítim exigir als alumnes que siguin acrítics, però sí que ho és exigir-los que siguin obedients. Jo no estic d’acord amb els programes que s’imparteixen al batxillerat actual, per exemple. Tanmateix, els he d’impartir, no tinc altre remei. Obeir la llei educativa no vol dir forçosament que hi estiguis d’acord. De petits, i també més endavant, ens resistim a ser educats. Però la cultura, la transmissió de la cultura, consisteix en això. Ens aturem davant d’un semàfor en vermell. Potser no ens agrada, però no és cap cosa discutible ni opinable. Obeïm el semàfor en vermell. No pot haver-hi una educació lliure perquè, si deixeu lliures els nens, no els educareu (Chesterton). Hi ha el gran error de creure que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. A les escoles fa falta ensenyar a ser obedients, cosa que no és ni molt menys el mateix que ensenyar a ser acrítics. De cap manera. Ser crític i inconformista no està renyit amb el fet de ser obedient. A les escoles, als instituts, a les facultats, representa que els qui saben són els professors. Vivim un temps en què massa sovint es qüestiona l’autoritat dels professors. Però els alumnes han d’aprendre a ser obedients i, per tant, l’ensenyament ha de ser per força autoritari. I això no vol pas dir que hagi de ser o fer-se antipàtic, al contrari. Però sí: l’ensenyament ha de ser per força autoritari i aquesta paraula ha de deixar de tenir connotacions negatives. Educar és reprimir, ja ho he dit altres vegades. I és veritat que aquesta tasca ha de començar lògicament a les famílies. Democràcia no vol dir absència de jerarquia ni vol dir que tot s’hi val i campi qui pugui. Durant massa temps ho hem tingut mal entès tot això. El pilot i la tripulació manen dins l’avió, només faltaria. Igualment, em sembla clar i indiscutible que, perquè una escola funcioni, els professors han de manar i els alumnes han d’obeir. I tot això és molt més llarg i més complex, ja ho sé i ja hi tornarem qualsevol altre moment.

A l’Auditori

Quarts de 7 de la tarda, a la porta de l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. L’espera perquè sigui l’hora de la presentació, una més, dels Honorables, de Quim Torra. Expectació. Expectació perquè aquesta vegada serà el President Pujol l’encarregat de parlar del llibre. Observo l’esplendor dels cossos juvenils de les noies que fan un darrer repàs a la matèria d’un examen. La vida que esclata. Fa goig. A l’hora en punt l’auditori és ple. Quim Torra recorda el concepte de catalanisme exposat al llibre dels 20 Honorables que ell ha triat amb tant d’encert: modernitat, esforç, compromís, llibertat. I també austeritat, civilitat, cosmopolitisme. L’exigència irrenunciable que comporta el fet de ser català. Pren després la paraula el President. Parla de tot menys del llibre. O, més ben dit, d’allò que parla menys és del llibre. Surt la història, la política, la literatura, la llengua, l’ensenyament, la qüestió social i la mancança històrica, segons ell, d’un sindicalisme d’obediència o d’arrel catalana. Em fa gràcia. De vegades em fa l’efecte de veure i sentir la caricatura televisiva. Pujol ha creat el seu propi personatge. Doll inexhaurible de paraula. Surt Espanya, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, surt Portugal, surt Alemanya i Nürnberg, Soldevila, Vicens Vives, Prat de la Riba, Pla, Carrasco, Romeva, Cambó, Folch i Torres. El nostre món és el món. La passió que transmet el President. Quan se n’adona, fa ja més d’1 hora que parla. Tant és. Al final, pica l’ullet a la llibertat. El President està en forma. No decep i només cal veure les cares dels qui hem assistit a l’acte. Un plaer. Del llibre en si, gairebé no n’ha parlat, però segur que els Honorables de Quim Torra funcionen. Vaig a buscar la moto i recorro els 40 Km. que em separen de casa. Noto que l’aire de la carretera em fa bé. En arribar, llegeixo que CiU ha admès a tràmit, al Parlament, la proposició de llei sobre la prohibició de la bandera espanyola. Malauradament, però, la cosa no passarà d’aquí. Ja ho sabem.

Les ombres de la caverna

Passada la primera experiència electoral seriosa. Patacada monumental, de campionat. No sóc militant d’ERC, però tornaria a apostar pel mateix candidat, que em continua semblant el millor dels qui s’hi han presentat, i pels mateixos companys de llista. L’error del tripartit continua passant factura, i grossa, i encara n’hi ha per temps. I la sensació, a més, que a penes ningú no deu llegir-se els programes electorals. Si no s’editessin, seria igual i els partits podrien estalviar-se un munt de diners. Tampoc les campanyes no serveixen de gaire, ni els debats. En orris, el somni del pacte amb CiU. Els defectes de qualsevol família acaben reproduint-se a la societat i són les ombres de la caverna de Plató (Llop). Tenia decidit, si la cosa hagués sortit bé, de dedicar un petita porció de la vida, encara que fos complicant-me-la, al servei del meu poble. No podrà ser. No puc negar, però, aquell cert alleujament, aquella sensació que en mi tot continuarà aproximadament igual. Que hi haurà les classes, que hi haurà la lectura i l’escriptura i encara alguns viatges que em queden per fer. I els dies que no et cal res ni ningú. I, sobretot, queden els fills i el fet de veure com consoliden el seu camí i omplen de mica en mica l’àlbum de la seva vida i el desig que sigui inexhaurible la seva capacitat de felicitat. I l’afegitó que significa tota la resta.

La culpa és sempre nostra

Submergir-nos en el caos no ens farà millors. Ni tan sols més savis, ni més nets ni més rics. El meu model no és Tahrir ni és Egipte. No es veuen, aquests dies, banderes catalanes a les places “indignades”, i el que sí que hi ha és molta pancarta en castellà. La meva indignació ve de la submissió que ens tenalla. La culpa mai no és dels altres i és sempre nostra.

Acabo el dietari de Llop. Jo també llenço de seguida a la paperera els suplements de negocis dels diaris que acabo de comprar. I també somio de tant en tant que em trobo amb M. i que ens parem a fer-la petar una estona i que tot és més o menys com sempre. Ha passat el temps i han passat els anys, i tot és més o menys com sempre. Somriures d’una amabilitat dissimulada i d’una aparent complicitat. En acomiadar-nos, miro com ella s’allunya i veig que no es gira en cap moment. Abans ho hauria fet. Tot aquest temps que ha passat, i aquestes vides diferents, com a resum de tot allò que separa les persones que un dia vam estimar.

Toquen les 11 al campanar. El dia és resplendent. Tinc a punt la papereta que tot seguit dipositaré a l’urna corresponent. Votaré correctament i sense por. A favor nostre i contra el caos.

Reflexió

Reflexió. Reflexiono, però no pas en relació al que demà votaré. Fa temps que ho sé i no em cal cap jornada de reflexió per decidir el meu vot. Havent-hi internet, i els indignats que continuen acampats, no té cap sentit una jornada com la d’avui. Crec, això sí, que fa falta un molt bon resultat d’ERC perquè CiU actuï amb seny. I que uns i altres defugin per sempre la temptació de pactes amb socialistes i populars, és a dir, amb partits espanyols o espanyolistes. Ho explica molt bé Enric Vila aquest matí a l’Avui.

I d’altra banda ara ja és tard per a mi i sé que no ho aconseguiré mai. Aquell guisat que l’Esther cuinà ahir per al sopar de tancament de campanya! M’hauria agradat tant interessar-me per la cuina i els fogons! Civilització i memòria, que moltes vegades són la mateixa cosa. La memòria de les olors i dels gustos de la cuina de mare, per exemple, que no he heretat jo sinó el meu germà.

Sento per primer cop en directe el grup Estrip. Gran sensació. Dels 6 que formen el grup, n’hi ha 3 que a més són alumnes. Bona gent. Poden arribar a ser molt bons. I aquell violí i aquella veu de la noia que canta. I, sobretot, la il·lusió que transmeten tots ells.