Després de Crematorio. La vida sempre et situa al teu lloc i acaba passant-te comptes. S’escolen els dies, les setmanes, els anys. Disposició de servir, per un temps limitat, el poble d’on ets i on vius. La política des de dintre i des dels paràmetres d’una vila de 15.000 habitants. L’experiència d’intentar-ho, si més no, un sol cop a la vida.
A la tarda, comprat Adéu a la Universitat. Jordi Llovet. La cosa promet. Certa eufòria passatgera, que prové encara de l’hora de dinar amb en Quintana i en Ferran. Divertit com sempre. Sopo poc, una mica de gaspatxo. No gaire gana. Lògic tenint en compte l’àpat de migdia. Em salto el programa on surt en Duran i m’estalvio, així, el més que segur mal humor. Preparo exàmens sense esma. És tard. Dia passable. Soroll de màquines al carrer. Manent m’ensenya allò que diu que digué el bisbe Deig: fer; fer fer; i deixar fer. No ho havia sentit i em sembla bé sempre que no es tracti també de deixar passar, d’oblidar.
Tanquen darrere nostre una reixa pesant. Una reixa que clou la via del retorn. ¿Falta gaire, encara? (Buzzati: El desert dels tàrtars).
Seria una temeritat imperdonable per la meva part fer-me el savi davant d’una figura eminent com el professor Llovet. Sí que vull dir, però, que no m’ha agradat mai com a crític musical, una feina en la que també ha destacat. Les seves opinions en aquest camp sovint m’han semblat incomprensibles. Posaré un exemple. Escrit en una crítica d’una representació de La passió segons Sant Mateu de Bach celebrada a Barcelona l’any 1996, amb instruments d’època i criteris històrics. Llovet diu textualment: “se ha discutido mucho acerca de si hay que usar instrumentos de época o instrumentos de hoy, grandes masas corales o corales discretas, pero no se ha entrado para nada en esta cuestión esencial: si conmovió en su tiempo, hoy tiene que usar mayores medios acústicos y expresivos para conmovemos en la misma medida”. Es a dir: l’art antic no ens pot commoure avui dia a no ser que l’inflem artificialment. És una opinió que goso titllar d’aberrant i que només s’explica pel dogmatisme de qui s’ha format en un escola interpretativa que tracta ígual la música de Bach que la de Shostakovich.
M'agradaM'agrada
Ho sento, benvolgut, però aquest apartat de la música no el domino. Em considero neòfit i no en puc dir res. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Enderiat amb el comentari que volia fer sobre el professor Llovet, m’ha passat per alt comentar el vostre primer paràgraf. Entenc que us presentareu de candidat a les eleccions municipals. Malauradament no us podré votar, car no estic empadronat en el vostre municipi. Molta sort, però. I que us deixin fer bona feina.
M'agradaM'agrada
Buzzati, i tant que si.
M'agradaM'agrada
professor Colomer gràcies per la recomanació d’Adéu a la universitat i l’entrevista de la Vanguardia a l’autor. No comparteixo la visió tant optimista sobre les virtuts dels alumnes….. però deixant de banda això….efectivament el llibre promet. També he recuperat la seves referències a les màximes de Rochefoucauld….
Per cert, a veure si coincidim un dia d’aquests…en el seu moment vàrem compartir uns quants gins al Tirsa en companyia d’en SS.
records (té alguna adreça on el pugui escriure directament a vostè sense necessita de passar pel mur aquest?)
M'agradaM'agrada