Les formes

No es pot anar a escola com qui va a la discoteca, o a la platja o a la pista de patinatge. No és la mateixa cosa educar-se i formar-se que divertir-se (les afroses expressions “sortir de marxa o de festa”). Rahola ho explica aquest matí a la premsa. El debat de l’uniforme. La veritat és que la necessària renovació ha de començar per les formes i la primera és la de la presència i la del vestir. Les normatives dels centres haurien de contemplar i exigir uns mínims en aquest sentit. I ser inflexibles. I abandonar, igualment, el tuteig universal. També la tarima hauria, segurament de retornar. Els estudiants de secundària no saben res de filosofia, ni de literatura ni de història i geografia i no en tenen cap culpa. Convenciment que si no hi ha homes i dones de lletres tampoc no hi ha bons ciutadans (Llovet). ¿Hi ha, però, professors per a tot això, avui? El desconcert és tan profund que els mateixos professors ens auto-anomenem “profes”. I, és clar, un professor potser sí que pot arribar a infondre respecte i credibilitat, però un “profe”… Què vols que et digui! Tot penja d’un fil i caldria deixar d’aplicar-hi únicament criteris de rendibilitat i mercantilització, als estudis. Convindria aplicar-hi, també, criteris de solidesa conceptual. I no sé si hi som temps encara.

S’acaba el mes i s’acaben també, potser, altres coses. Sensació que la mateixa bellesa del món visible s’esfondra. Sí, fins i tot l’amor. Potser hi ha hagut algun pas en fals, un viratge equivocat. Però no sé quan ha passat ni tinc gaire esperança de retrobar-lo (Cheever).

Ganes d’anar a Ciutat

A casa, després de la derrota del Regal Barça a Atenes. No passa res. Queda encara el partit de dijous i l’equip mostra enteresa. Matí de tràmits després de classe, que els dimarts acaben a les 11 per a mi. Burocràcia de bancs i correus. Dinat amb Quintana. Seitons excel·lents. Conversa animada. M’explica que ha escrit uns contes que presentarà, ara, al concurs literari de la vila. En Quintana té talent i imaginació i un llenguatge extret de la mateixa ànima del poble. Quedem que me’ls enviarà per correu. Després acabo A la ciutat submergida. Llop. Quin gran llibre! Llop m’agrada cada cop més. Decisió de comprar i llegir els seus dietaris –L’escafandre, per exemple. Penso en l’amor no donat, el bé no fet, la felicitat refusada, el temps malaguanyat. I tant de bo la vida no ens separi, tal com els divorcis separen les persones. La gran literatura dels mallorquins, tant en català com en castellà. La importància que Llop dóna a Villalonga, els dos germans, però sobretot a Llorenç. Mort de dama i Bearn. I tots els altres. I a Llull. De Llull sempre ens n’hem omplert la boca, diu, com si la saviesa fos cosa que es pogués heretar. A la ciutat submergida (RBA) és un llibre que em fa pensar en la memòria, la intel·ligència i la voluntat de Llull. Sense aquesta última, però, no hi ha res. Ni memòria ni intel·ligència. I després la Catedral, Barceló, els bars i la música, Bellver, el mar de cristall. Acabo el dia amb ganes, amb moltes ganes, d’anar a Ciutat de Mallorca. No hi he estat des que jugava amb el juvenil de Barça. Massa temps.

Riqueses de paper mullat

Escopir el verí que duus dintre teu. I la mesquinesa. Veus incredulitat a la cara dels altres i no vols viure del circ. No té cap sentit el que has dit fins ara, però aquest silenci és tan profund que passa d’eixordar-te a ni tan sols sentir-lo. Veus Crematorio aquests vespre (gran Chirbes!) i penses que qui s’estima tan sols el diner no se satisfà de diner, igual que qui s’estima només la riquesa no se satisfà mai de cap guany. La lliçó de Crematorio, tal com ho has sentit avui, és que on augmenten les riqueses augmenten proporcionalment els vividors i els sense ànima. ¿Què en trec, de ser molt ric, fora de contemplar la meva riquesa i de corrompre l’ànima dels necis incauts i, així, mirar d’augmentar-la? Riquesa de paper mullat que continuarà, per exemple, guanyant les eleccions valencianes. Ni la seva mare no s’estimen! Voluntat, en canvi, de ser com el pagès que a cap preu no vol vendre casa seva. Aquell preu que és l’impossible preu de la pròpia vida i d’allò que més íntimament som. El silenci dels llibres, el silenci de la terra quan està encalmada. Però ja ho diu el mateix eslògan: quan ets ric i poderós, deixes de ser qualsevol altra cosa. I res, a partir d’ara, herbes i lluita contra l’insomni.

A expenses dels nous ginys

Escric a corre-cuita aquest dematí abans de les classes. El dilema de ser esclau de la tradició o ser esclau de les coses falsament noves. Res de nou sota la capa del sol. L’Eclesiastès i Foix. M’exalta el nou i m’enamora el vell. Sensació que ja ningú no coneix l’Eclesiastès ni tampoc a penes Foix. No queda record de les coses passades ni en quedarà de les futures. I els qui vindran després ja no se’n recordaran. Apetit material, tan sols. Generacions noves a expenses dels ginys de la tecnologia i del negoci pel negoci sigui quin sigui i no importa gaire quin. Usar i llençar. Encalçar el vent. ¿Qui parla de Quaresma, avui? ¿Qui parla d’ajornar consecucions de plaers? Positivitat de les coses “falsament” noves si van acompanyades i tenen com a base el reclam de la tradició. Vanitat de vanitats, tenim, de cada vegada més, nous ginys i vivim més anys. Però vivim més anys amb les mateixes necessitats i amb les mateixes mancances. Estimar i ser estimats. Les madones borroses i el pintar extrem d’avui. “Veig esclaus anar a cavall i prínceps anar a peu com esclaus”.

Rampells

Canvi horari. Fins a finals d’Octubre, 2 hores avançats en relació al meridià que ens correspon, Greenwich. Grups que demanen tornar a la lògica i dinar a la 1 i sopar a les 7. Treballar molt, però tenir temps. Durant unes quantes setmanes, la veritat és que tornarà a ser fosc a l’hora de llevar-se.

Matí encalmat, ahir. Lectura. Llegeixo Llop, que m’agrada molt. La petita, que no és tan petita, és aquí i estudia. Dimarts, darrer examen per acabar la carrera. Polítiques. ¿Li servirà? Dinem amb el pare. Bé. Tarda convulsa. Furiós rampell de la petita. Agafa les coses i se’n va. Quedo sol. No faig res. Cap trucada de ningú. El silenci. M’adormo a estones. Tot és ben estrany. Joves que no aguanten res i se’n van. No sopo. No tinc ganes de res. Al final, 7 hores després, mitjanit, ella torna. Conversa. Sembla que ho aclarim. S’ha fet tard. Nit més curta. Dormo malament. Pluja d’aquest matí de diumenge. Sensació que ja ningú no creu en res i que tothom és capaç de delatar tothom. Detriment de la llibertat mentre omplim a vessar, això sí, el centre comercial que havia estat una plaça de toros. Quin horror!

El més autèntic d’un mateix

Impostura i inconsistència. Llegeixo Vila-Matas aquest dematí. Babèlia. Qui traeix el més autèntic d’ell mateix està perdut. D’acord. Però, ¿i si el més autèntic d’un mateix és la impostura i la inconsistència? ¿Fóra bo, aleshores, trair-se? ¿Com saber què és el més autèntic de tu mateix? Escriure no és imprescindible i, encara, és molt menys imprescindible que els altres et llegeixin. L’enveja sana que sents dels grans textos que mai no seràs capaç d’imitar. Vet aquí una cosa autèntica de tu. Tants llibres, tants models, tant fugir de la senzillesa del viure quotidià i de deixar-t’hi la pell. I potser sí que ets com la imatge que els altres tenen de tu. Escrius i publiques a la xarxa, i només a la xarxa. No ets, per tant, veritablement un escriptor. I no ho ets perquè no cobres. No pots cobrar si tan sols publiques a la xarxa. No ets prou valent i escrius com a diletant. Pur xipolleig. Actes de disciplina més o menys quotidians amb tu mateix que no passen d’aquí. Pensa en les excel·lents paraules del mallorquí Llop a La ciutat submergida, en el sentit que la literatura exigeix una sola forma de viure-la, des de la seriositat i la passió i no des des diletantisme i el xipolleig. Un escriptor és allò que escriu -la seva literatura i no res més- i la inspiració només arriba si et troba treballant. La literatura és risc i no auto-complaença en les coses ja fetes. L’art de la literatura és un do natural, però exercir-la és un ofici que cal aprendre. I la dignitat d’aquest ofici té un preu: sempre s’ha de cobrar per la feina feta. La professionalitat consisteix, doncs, a no publicar una sola línia sense cobrar. Si no, no passa de ser un hobby, una afició, un simple gaudi per anar passant l’estona .

Forat fred

Incapacitat d’aguantar, incapacitat de fingir. ¿Què s’ha fet dels nostres amors? Som a l’era del vol baix. Seria ja hora de saber una mica qui som, què som. Pel que fa a l’amic M.C., em confessa que l’hi ajuda la lectura de Rates al jardí. Diu que Valentí Puig el defineix perfectament quan parla que hi ha homes que tenen un “forat fred”, és a dir, una incapacitat de ser dominats per la passió amorosa, aquella negativa constant de la seva vida de lliurar-se del tot a un altre ésser humà. I és així que , aleshores, aquesta mena d’homes circulen per la vida, s’afaiten als matins, mengen fins i tot de tant tant llagostes a la planxa, tot i que no passen de ser, en realitat, extraterrestres. Però tot passa i tot serà història. També la vida d’avui serà història, i també aquests glops de whisky acompanyats de la mica de cervesa que els fa anar per avall que ara prenc amb l’amic extraterrestre.

De 8 a 9

Toquen les 8 al campanar. Els dijous tot comença una mica més tard. A casa, encara. Diaris a la xarxa. Des de Maquiavel, i de molt abans i tot, sabem que la política consisteix a conèixer les febleses dels altres i a instrumentalitzar-les. Ni bona fe, ni bona gent. Malfiança. Propaganda municipal socialista, amb logotip de l’Ajuntament, a les bústies de Barcelona. Malfiança superada amb escreix per la vergonya i el relativisme. 2 mesos de campanya, sisplau! La política consisteix, també, a fer creure, a fer obeir. I tot comença pel municipi. 32 anys de socialisme a Barcelona. Societat adormida i subvencionada. Exhaurit tot rastre de reputació i de noblesa. Nostàlgia d’una societat amb jerarquies fermes, creïbles i ben establertes. Més tard, seran hores de Calders i Pla. La descoberta de la vocació i la constatació que els rellotges tenen una ànima i una veu. Les 9. Dematí radiant.

Gols a porteria buida. Dietari

I mentrestant aquí ens hem de deixar fer el gol que personatges com Jordi Cañas, María de Llanos, i tothom qui ho vulgui, s’expressin en castellà al Parlament. No ho podem impedir i aquesta és la diferència i aquest és el problema i el drama. Espanya fa bé de no permetre que al seu Parlament s’hi parli cap altra llengua que la seva única i passo vergonya cada cop que el diputat Tardà, o qualsevol altre, malda per expressar-se en català a les Corts espanyoles. Molta vergonya, i algú ho havia de dir. Ho trobo ridícul i ho trobo una pallassada. S’haurien de canviar les lleis i les lleis no les canviaran. Ni tampoc la Constitució. Fan bé i, des del seu punt de vista, això els honora. El fons de la qüestió és que no passem, en el millor dels casos, de ser una autonomia que té una llengua pròpia, que ells anomenen cooficial, però que és una llengua que Espanya només permet que sigui una llengua d’estar per casa, i encara gràcies. El poder és en mans d’Espanya i actua rectament en no fer concessions. Però és que, a més, no és gens important anar a Madrid a parlar en català. ¿Per dir-hi què, a més a més? No. L’aspiració és que a Madrid, un dia no llunyà, s’hi pugui anar i s’hi vagi a pactar les condicions de la independència. A quadrar el deure i l’haver. I que a partir d’aleshores ja no ens hàgim d’empassar cap més gol, ni lingüístic ni de cap altra mena, a porteria buida.

El luxe s’ha acabat. Si més no, la idea que sempre hem tingut del luxe. El luxe, ara, és la conversa plàcida i amable de mitja tarda, bar Slow, sense pressa. 2 o 3 copes. Com ho he enyorat! És d’ell la teoria del luxe finit, i em sembla una teoria versemblant . Avui hi ha més luxe en el fet de tenir temps que no pas en el fet de tenir molts diners. Temps de mitja tarda i cap pressa. El pensament, la raó, la feina i la fe. Uns quants amics. I la lectura de Rates al jardí.

Tònica

Per beure, el qui primer

formula el seu arbitri

pren partit per un fluid

que du anhídrid carbònic

i extrets de vegetals

-principalment rutàcies-,

i al qual, per amargor,

se li afegeix quinina.

 

El segon troba bé

aquesta gran pensada

i també es fa portar

d’això. De mica en mica

s’observa que estan tots,

fins i tot el que toca

la guitarra, moguts

per un desig idèntic.

 

(Estrofes quarta i cinquena de El llac dels cignes, poema que forma part del llibre La bassa de les oques, de Jordi Vintró -Labreu edicions. Tot ell un monument lingüístic, un veritable homenatge a la llengua)